En una crònica sobre els Rencontres de la Photographie d’Arles, publicada recentment en aquest diari, les limitacions de l’espai i la urgència amb la qual gairebé sempre escric van fer que ometés unes quantes exposicions que també van interessar – me. D’aquí, aquesta columna vol ser una mena d’apèndix esmentant almenys una altra proposta vista a Arles: Being there, que, en aquest cas, pot traduir – se com “ser – hi”. Concebuda per l’artista visual anglès Lee Schulman i el fotògraf senegalès Omar Victor Diop, aquest també hi intervé com a “model”: la seva imatge s’introdueix digitalment en algunes de les diapositives en Kodachrome reunides per Schulman (comprant – les en subhastes i mercats o trobant – les en caixes abandonades) a la immensa col·lecció The Anonymous Project. Milers de fotografies anònimes que documenten la quotidianitat, amb els seus moments extraordinaris, de les classes mitjanes occidentals entre els anys cinquanta i vuitanta. Quina és la particularitat de Being there? Essent un home “negre”, vestit en consonància amb l’època, Diop s’afegeix a retrats familiars o d’amics, tots blancs, fets als EUA als anys cinquanta. Ocupant una cadira buida o un espai on no hi havia ningú, es fa present on els “negres” estaven exclosos. La presència causa estranyesa i alhora crea una “utopia”: hi hauria pogut ser si aquella gent blanca amb actitud bonhomiosa no participés del racisme segregacionista tan viu als EUA presidits per Eisenhower. Vaig pensar en el moment de Lluny del cel, film de Todd Haynes ambientat en un suburbi acomodat de Connecticut als cinquanta, en què el jardiner “negre” posa una mà sobre l’espatlla de Julianne Moore i un home blanc crida: “No la toquis!”