El país respon a les il·lusions. L’eclipsi n’és una mostra excel·lent. Ara cal reivindicar acció i nació.

1. Canvi climàtic. No té sentit queixar – se si no es fa res per evitar – lo. La UE és un ens burocràtic que no respon a la lliure voluntat dels seus ciutadans, sinó a un estatisme dels interessos dels grans ens econòmics que acaben tenint els partits europeus a les seves mans. Ofegant la idea fundacional de l’Europa dels pobles.

2. Habitatge. Criteri clar, aprofitar els molts buits existents, fora aventures legislatives que no serveixen per a tot Catalunya. Construir de forma acordada entre la iniciativa pública i la privada per evitar guetos com els que hi havia en el franquisme.

3. Mobilitat. La violació dels drets de la gent i la manca d’inversions de l’Estat és un delicte continuat. La majoria d’infraestructures de Catalunya són obsoletes i sense la cura necessària. L’ús i l’abús de les hores de vida de la població són inadmissibles. Propaganda contínua pel transport públic i hom desespera quan s’enfronta a la crua realitat en veure el desastre de l’on, com i quan. Sense oblidar el transport privat sempre col·lapsat o la proposta automobilística d’opció elèctrica quan els punts de recàrrega són tan i tan escassos.

4. Immigració. Som un país de mestissatge fruit de les més variades immigracions. Un exemple històric de convivència amb els nouvinguts. És un problema universal la immigració descontrolada, tenim més immigrants que ningú, alhora els qui els donem més feina, els qui volem integrar – los per ser com nosaltres, i la dita esquerra i dreta espanyola ens insulta dient – nos racistes quan demanem els mateixos drets que ells. Ni més, ni menys.

5. Món rural. El tracte de superioritat envers la pagesia i el sector primari és d’escàndol. Promeses i més promeses i res de res. Ni cas al que saben i coneixen, ni del que aporten al país. Mai una veritable reflexió col·lectiva com a via per intentar solucionar la prolixa problemàtica. Un cas ben recent, el PLATER.

6. Economia. El país creix econòmicament de forma tan desigual que ho pagarem encara més del que ja ho fem. Una promesa pastanaga de 4.000 i escaig més de milions quan el dèficit de Catalunya, de diners que van a Madrid, reconegut pel mateix Estat, són 22.000 milions. Amanit amb un vinagre ranci d’unes teòriques inversions que mai, des que hi ha eleccions, mai s’han complert.

7. Llengua catalana. La complicitat, estultícia i maldat s’uneixen completant un procés genocida. No podem ignorar la indolència lingüística de molts compatriotes davant el fet de la llengua, tampoc un govern i unes institucions –a tot nivell i a massa llocs– que són infidels a l’herència de generacions i generacions que ens han traspassat la cultura i llengua que van crear i difondre.

8. Educació – cultura. És tan greu la situació que cal actuar amb caràcter i determini conduït pels qui cada dia hi treballen, ho viuen i ho veuen, això és, els mestres i educadors que són a les aules. Arribar a un acord amb un 20% de suport de dos sindicats estatals del sistema espanyol, per damunt del 80% del veritable col·lectiu d’ensenyants, és clar i evident del desgavell més absolut. Referent a la cultura serveix d’exemple cruel la manca de sensibilitat irresponsable del Govern en no finançar i ajudar la tasca de dècades de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada del Conflent.

9. Sanitat. Una clau de l’estat del benestar que fa aigua per tot arreu. Torns de 24 hores, sous injustos, llistes d’espera inversemblants i una manca de diàleg a les demandes més elementals. En massa casos l’oblit del jurament hipocràtic d’atendre a Catalunya el malalt en la llengua del pacient, la manca empàtica en el tracte i la informació és sovint desconsideració. El tema de la gent gran i les residències és un altre viacrucis més de laments.

10. Cohesió territorial. Poble divers i plural, de treball i feina, de plana, de muntanya i de mar. On cohesionen les comarques, les escoles, instituts i universitats. Els hospitals, les danses, cançons i la cultura comuna. Hem d’obviar el sucursalisme polític a dreta i esquerra i empènyer vers l’ideal modern i progressista de la Catalunya ciutat, aquell país somiat on les diferències entre els territoris i les possibilitats dels seus habitants fossin iguals. Arranat pel franquisme i grapejat pel Règim del 1978.

Cal mirar el futur, hem viscut uns anys de mobilització ciutadana exemplar i fascinant, un repte democràtic al qual l’Estat va respondre amb violència i repressió, amb burla del poder judicial a les directius del poder legislatiu, la base d’una democràcia. Som i hem estat nació amb Estat i sense. Som el país de la força immensa de la societat civil.