La premsa internacional recordava, fa uns dies, el cinquè aniversari del retorn al poder dels talibans a l’Afganistan, després de dues dècades d’ocupació occidental que van acabar amb una fugida a la desbandada i l’herència d’un estat corcat per la corrupció. Les pors que acompanyaven l’entrada triomfal dels integristes a Kabul es van veure aviat justificades. L’Afganistan, on avui pràcticament la meitat de la població depèn de l’ajuda humanitària internacional, ha tornat a l’era de les tenebres per obra i gràcia del rigorisme islàmic dels talibans, amb nenes i dones com a principals víctimes de l’horror. Esgarrifen els testimonis que, jugant – se literalment la vida, han fet arribar a mitjans estrangers joves afganeses. Hi expliquen com viuen enclaustrades a casa sense poder trepitjar el carrer si no és en companyia d’un home de la família, sense poder estudiar ni treballar. Condemnades a la indigència física, intel·lectual i emocional, a la violència ferotge del patriarcat i al silenci còmplice de la dita comunitat internacional, que només trenca el teòric aïllament imposat al règim talibà si és per satisfer el propi interès. Com en el cas de la UE, per negociar – hi la repatriació de migrants. Apunyalant, ella també, totes les nenes i les dones de l’Afganistan.