Hi ha una manera de fer política que s’ha convertit en habitual: anunciar una llei, buscar un bon titular, aprovar – la i deixar per a més endavant la pregunta més incòmoda: quins límits té?, quant costarà i qui ho pagarà? Els legisladors, però, no haurien de ser només fabricants de normes. També haurien de ser responsables de les conseqüències econòmiques i socials que aquestes normes generen.

Una llei no és gratuïta pel simple fet que no aparegui una partida pressupostària al costat de l’article que s’aprova. Tota norma té un cost. Pot afectar l’administració, els ajuntaments, les empreses, les famílies o els ciutadans. I quan obliga l’Estat o la Generalitat a prestar nous serveis, construir equipaments, contractar professionals o assumir noves responsabilitats, algú acabarà pagant la factura.

El problema és que massa sovint legislem com si la tolerància i els recursos fossin infinits. Es promet molt i es calcula poc. I després ens sorprenem que els pressupostos no arribin, que els serveis públics es deteriorin o que apareguin modificacions, subvencions i partides extraordinàries per tapar els forats que la mateixa legislació ha creat.

Un dels millors exemples el tenim en tota la legislació relacionada amb els menors estrangers no acompanyats. Durant anys s’han anat aprovant normes, protocols i obligacions sobre la protecció, l’acollida, la tutela, l’escolarització, la sanitat, l’habitatge o la integració, sense que el debat polític hagi anat sempre acompanyat d’un estudi seriós sobre el cost real i, sobretot, la capacitat i els límits del sistema per assumir – lo.

No es tracta de discutir si aquests menors han de ser protegits. És una obligació legal i moral. El que és discutible és legislar sense saber quants recursos caldran, durant quant temps, quins efectes tindrà sobre els serveis existents i d’on sortiran els diners.

A qualsevol empresa que vulgui emprendre una inversió se li exigeix un pla de viabilitat. Abans de gastar un euro important, algú calcula la inversió, els costos recurrents, els ingressos previstos i els riscos. En canvi, en la política sembla que sovint n’hi ha prou amb una bona intenció i una majoria parlamentària.

Això és una irresponsabilitat. Una llei pot ser jurídicament impecable i econòmicament i socialment inviable. I quan això passa, la factura no la paga el legislador que la va votar. La paguen els ciutadans.

Caldria, per tant, establir una regla elemental: cap llei que comporti una despesa significativa hauria de poder aprovar – se sense una memòria econòmica independent que expliqui amb claredat quin serà el seu cost immediat i quin serà el cost recurrent. I no només durant el primer any, sinó durant els cinc, deu o quinze anys següents.

Perquè governar no és anunciar drets. Governar és garantir que es poden exercir. I legislar no és escriure desitjos en un paper i repartir drets. És assumir responsabilitats.

Potser ens convindria recordar una cosa tan senzilla com antiga: els diners públics no són del govern ni dels diputats. Són dels ciutadans i són finits. I abans de legislar alegrement i generosa, estaria bé preguntar – se si ens ho podem permetre. Perquè el legislador que aprova una llei sense saber – ne el cost no està fent política social. Està simplement ajornant la factura.

La llei d’estrangeria també té un altre punt feble, i és l’excessiva protecció que tenen els immigrants sense papers que entren al país, perquè a la llarga és insostenible amb el nivell de protecció que avui té la població. Quan es va fer el projecte de llei, algú va veure la memòria econòmica. Es va fer, o varen legislar a cost zero?