Ara, a la premsa catalana, Anglaterra és coneguda sobretot pels seus moviments i partits d’ultradreta, tots amb líders que invariablement fan veure que són homes del poble, com Tommy Robinson, de l’English Defence League, el nom real del qual és el més aristocràtic Stephen Yaxley – Lennon. O Nigel Farage, de Reform UK, que ha estat el recipient de 5 milions de lliures il·legals regalades per un amic anglès resident a Tailàndia. Aquest ressorgiment xenòfob i racista, però, queda contrarestat –si més no en part– per la fabulosa varietat fenotípica dels ciutadans, sobretot a les grans ciutats. Una varietat que va molt més enllà de la divisió superficial entre gent blanca i gent de color. Hi ha fenotips asiàtics provinents de tots els països orientals imaginables; els fenotips negres, de més de 30 estats africans i caribenys; i també hi ha fisonomies que provenen de més de 10 països d’Oceania, pel cap baix. Però la cosa més impressionant és que la majoria dels propietaris (els fills, nets i besnets dels avantpassats immigrats) d’aquestes fesomies aparentment estrangeres, són anglesos fins al moll de l’os. A qualsevol espai públic, des dels pubs fins a les places, passant pels metros i autobusos, els veuràs barrejant – se amb els anglesos de pell pàl·lida com si fos la cosa més normal del món –i ho és–. I potser una de les claus d’aquesta convivència habitual és el fet que parlen amb els accents que pertoquen als llocs on viuen: els de Manchester, per exemple, fan servir les vocals curtes típiques de la ciutat; els de Londres empren els diversos accents de la capital, etcètera. És una mica com si a Catalunya els joves d’origen africà, nord – africà o sud – asiàtic sabessin parlar en osonenc o lleidatà. Oh, wait! Si saben fer – ho! Com és, doncs, que certs catalans els parlen automàticament en castellà (amb accent català)? Que no els ve de gust barrejar – s’hi, potser?