Quin paperot li ha tocat fer a Felip VI aquests darrers dies en la qüestió marroquina arran de la invasió a Ceuta i la problemàtica, també sempre present, de Melilla. El seu pare deu haver estat el primer que s’ha fet un fart de riure en sentir – lo, fent cara d’indignat, mentre denunciava des de les vacances de Mallorca –només faltaria– que una cosa com aquesta no pot tornar a passar i que els polítics facin el favor d’evitar – ho. Un missatge directe a Pedro Sánchez, que fa temps que té el cul llogat als dirigents marroquins. Tal volta des que van entrar al seu telefon mòbil i els serveis secrets marroquins van deixar – lo més buit que un sac de vent.

Ara bé, amic Borbó, que dius regnar també sobre Ceuta i Melilla, se’t veu el llautó. D’entrada, el senyor de La Zarzuela no ha visitat mai les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Si visqués allà, ho trobaria una desconsideració monumental sobretot si ho comparem amb les anades i vingudes del monarca a Catalunya. D’un temps ençà sembla haver – se instal·lat directament al Palau de la Generalitat amb el seu bon amic Salvador Illa. Però el més indecent és el silenci eixordador de Felip VI vers el paper del seu amic, tirà i sàtrapa Mohammed VI. Si d’alguna de les coses que fugen els marroquins del seu país és precisament de la dictadura del seu cosí, com es coneixien de petits.

El rei marroquí sempre va ser reconegut com el “nebot adoptiu” de Joan Carles I, per l’amistat que tenia l’ara Borbó exiliat amb l’antic rei Hassan II, un altre que deixa’l anar. El pare de Mohammed VI, durant anys el millor amic de l’emèrit, es proclamava descendent directe de Mahoma, tradició que ha mantingut el fill, i obligava tots els súbdits a agenollar – se davant seu. Organitzacions internacionals van denunciar que havia obert el temible centre de tortura de Tazmamart, un dels més cruels a l’Àfrica. Allà precisament anaven a parar els opositors del Sàhara Occidental, territori que lluita pel seu dret a l’autodeterminació. A Rabat també tenia un harem en un dels seus palaus amb unes 20 dones i 40 serventes, per les quals va aixecar un altre palau a la ciutat. Sempre obert.

Mohammed VI, mentre la seva població mira de fugir quan en té l’ocasió, també és conegut per les seves excentricitats de milionari sense escrúpols. És, amb molta diferència, la fortuna més gran del seu país i una de les més reconegudes del continent. D’això, és clar, Felip VI no n’ha de dir res? El 2020 va adquirir a París, als peus de la torre Eiffel, un palau de mil metres quadrats que gaudeix d’un gran jardí al costat del camp de Mart. En aquell moment va costar – li uns 80 milions d’euros. A França també posseeix un castell privat a Betz, en una propietat d’unes 70 hectàrees. També és conegut, només faltaria, per la seva passió pels iots de luxe i els diamants. L’últim càlcul sobre la seva fortuna s’enlairava als cinc mil milions d’euros.

És aquest senyor, doncs, el que decideix quan i per què obre la frontera i envia milers dels seus joves no només a provar d’entrar a l’Estat espanyol sinó també a deixar – los morir a les seves costes. Al seu costat, Felip VI és un rei més exemplar que els dels contes de Disney. Ara bé, rondinar per Ceuta i Melilla des de Mallorca per una crisi que també va tenir i continuarà tenint, un pòsit humanitari i no citar el principal responsable perquè saps que no és només amic teu sinó que et pot deixar amb el cul a l’aire és d’un cinisme desolador, sobretot si vas pel món venent que la democràcia espanyola és una de les més perfectes de l’univers. Cosa que, els catalans primer, sabem que és una fal·làcia de campionat.

El darrer pas perquè l’amistat de Felip i Mohammed acabés definitivament en matrimoni seria el lliurament precisament de Ceuta i Melilla a la sobirania marroquina, que és el gran desig de l’autòcrata de Rabat i, de rebot, que el Sàhara Occidental també esdevingués una província més del seu país. De fet, els Borbons sempre han estat joguines de Hassan i de Mohammed en el seu tauler geopolític. Alfons XIII ja va liderar el desastre d’Annual el 1921. Saltant – se tots els controls parlamentaris, es va fer el milhomes i va ordenar l’ofensiva final. La derrota va ser sonada, una de les grans humiliacions sofertes per un exèrcit colonial europeu en territori africà. Més de deu mil morts després que el pobre general Fernández Silvestre, per ordre del rei, s’endinsés a la zona del Rif, on les tribus rebels van massacrar els soldats espanyols. Una de les conseqüències d’aquella desfeta va ser l’accés al poder de Primo de Rivera, amb el suport del mateix Alfons XIII. Un dels generals que van sobreviure a la derrota va ser Francisco Franco, que comandava una de les legions africanes. Allò li va valer diferents ascensos i va acumular prou poder per organitzar el 1936 el cop d’estat.

Joan Carles I va ser una altra de les marionetes de la monarquia marroquina. Segons documents secrets desclassificats per la CIA el 2017, l’emèrit i Hassan II haurien pactat la Marxa Verda del 1975 encara en vida de Franco. Parlem molt de Ceuta i Melilla, però aquell fet va ser el que va provocar que l’Estat espanyol perdés definitivament el territori del Sàhara, que va quedar repartit majoritàriament entre el Marroc i Mauritània.

La major part dels historiadors espanyols –sobretot els que segueixen la línia oficial–mantenien fins fa poc que Joan Carles s’havia limitat a fer de mediador per resoldre aquell conflicte, però els documents de la CIA assenyalen que l’ambaixador dels EUA a Madrid, Wells Stabler, va admetre que el futur rei li havia reconegut que havia donat permís perquè la marxa organitzada per Hassan II entrés al Sàhara espanyol,