En un context d’amnèsia col·lectiva que sembla haver oblidat que el desig de ruptura amb Espanya i de constitució d’un estat català sobirà va mobilitzar milions de persones, va organitzar un referèndum d’autodeterminació i va culminar amb una declaració d’independència, no és estrany que les contribucions intel·lectuals que aporten llum sobre la trajectòria d’un dels moviments polítics més massius de l’Europa contemporània passin desapercebudes en els nostres cercles mediàtics.

Diu molt del moment que viu el país que aquesta sigui una de les poques ressenyes dedicades al magnífic llibre de Jaume Renyer Catalunya, qüestió d’estat (1968 – 2024). Aproximació a l’evolució de l’independentisme català contemporani, en el qual s’exposa un fris majestuós dels moviments patriòtics catalans que apostaven per la secessió –de fet, d’ençà dels seus orígens, a finals del segle XIX, tot i que, com s’infereix del títol, el gros de l’aportació analitzi els avatars de l’independentisme d’ençà de finals de la dècada dels seixanta del segle XX, en el moment de transició entre la resistència de postguerra que representava el Front Nacional de Catalunya i la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i l’actualitat.

La història, explicada amb molta erudició i, al mateix temps, amb molta fluïdesa, amenitat i, en algun moment, amb el punt passional que implica haver estat testimoni directe dels fets que l’autor narra, no estalvia, en les pàgines finals, una crítica severa als partits polítics, principalment a ERC, Junts i la CUP, que han permès el trànsit d’una situació en la qual l’independentisme era gairebé hegemònic i la independència semblava inevitable a, precisament, la situació de gairebé ocultació de la causa catalana.

Com apunta Renyer, ens trobem davant un exemple de “claudicació inèdita entre els moviments d’alliberament nacional contemporanis” que ha provocat que, sense lluita per la independència, “Catalunya entri en un procés de descomposició nacional i social” com el que estem veient en aquests moments, amb uns serveis públics en fallida multiorgànica i una minorització accelerada de la llengua i de la cultura catalanes.

L’autor assenyala múltiples causes que poden explicar aquest trànsit d’un procés de secessió que va estar a punt de culminar a un context en què la nació catalana es troba en un “límit existencial”, causes que poden ser més o menys conjunturals, com, per exemple, la nefasta desorientació dels càrrecs intermedis dels partits polítics, més amoïnats per recuperar la xarxa clientelista de la Catalunya espanyola que no pas per continuar persistint en el sacrifici que requereix una revolució nacional, però d’altres de més estructurals, de les quals sentirem a parlar en un futur immediat, com “la minva de consciència del sentit de continuïtat com a poble que es percep, entre altres aspectes, per la baixada de la natalitat” i per haver delegat la missió reproductiva en la immigració.

Jaume Renyer tampoc no oblida denunciar la “baixa autoestima com a poble” que denota “l’obsessió per definir la causa nacional catalana com a no identitària” reflectida en el discurs dels cercles dirigents d’ERC, la CUP i Òmnium i que a parer de l’autor ha contribuït a erosionar la comunitat nacional i a substituir – la per un garbuix multicultural “a base de minories sense nexe que simplement coexisteixen”, “col·lectius (auto)marginats de tot projecte compartit”, tots vivint, com diria la poeta Felícia Fuster, “escampats al fons de l’estranyesa”.

Tot compartint en bona mesura el diagnòstic de Renyer sobre el procés històric de l’independentisme català que ens ha dut fins a la crisi del present, qui escriu aquestes línies hi voldria afegir una reflexió precisament al caliu de tota la narració i de totes les figures que desfilen per les pàgines de Catalunya, qüestió d’estat, a saber, que també una de les causes de l’ensulsiada del procés, del poc coratge que alguns van mostrar davant l’envestida de la repressió espanyola, de les dependències materials respecte al sistema autonòmic de bona part de la classe política, té força a veure amb el fet que cap dels corrents i dels lideratges de l’independentisme de sempre va tenir protagonisme durant les dècades àlgides del procés.

Certament, el procés no va ser
impulsat, per exemple, per ningú que hagués militat al PSAN, a l’MDT o ni tan sols a l’ERC que va acollir a partir de 1989 els elements de l’independentisme combatiu (Josep – Lluís Carod – Rovira, que escriu el pròleg del llibre de Renyer, per exemple, ja s’havia donat de baixa d’ERC quan el president Mas impulsa la consulta de 2014). El procés, tret d’alguna excepció com la del president Puigdemont, va ser una operació de “conversos” que abans de cooptar en el lideratge dirigents de l’independentisme històric van preferir, per exemple, associar dirigents històrics del PSC.

En definitiva, el llibre de Renyer
és una contribució imprescindible per conèixer el passat, però, sobretot, per preparar com ha de ser el nou cicle que ens porti a la llibertat.