Que és on haurien hagut d’estar sempre. Que en tenen, de raó, els ciutadans de Ceuta –sigui llegit amb tota la ironia possible–, de sentir – se insegurs, coaccionats, envaïts, o si més no tensos. No fa tants dies que un d’ells es lamentava mirant a càmera que tot i viure a primera línia de mar no podien baixar a banyar – se a la platja perquè estava ocupada i que s’havien de conformar amb la piscina de casa i amb l’aire condicionat per no passar calor. O un altre, que sostenia que els pares no deixaven anar les nenes a l’escola (perdó per ignorar que a Ceuta ja han començat el curs) o al gimnàs. És clar, els que jauen a la platja no deuen ser persones…

Sí, la solució és que les tornin al Marroc, que és on els correspon estar. Devolucions en calent, sense contemplacions. Si les tornen al Marroc, s’acabarà per sempre aquest problema enquistat des de fa gairebé un mes i que té milers de joves pendents de si avui els mouen de la platja a l’esplanada i de si dormen al ras o en una tenda. Si les tornen al Marroc, la UE deixarà enrere el sarau que li implica tenir fronteres al continent africà. Però les que haurien de ser retornades al Marroc, en calent i sense manies, són Ceuta i Melilla i –com deia Salvador Cot dimecres– també els illots deshabitats que només serveixen per abocar – hi diners per una pulsió rojigualda i nostàlgia colonial extemporànies. Retornar Ceuta i Melilla al Marroc implicaria, de facto, retornar – hi els milers de nouvinguts que no saben què serà d’ells.

Tant se val si Ceuta i Melilla eren o no territori espanyol abans que es constituís el regne del Marroc. L’única veritat irrefutable és que són dues ciutats –de pocs quilòmetres quadrats d’extensió– sota sobirania espanyola però incrustades en l’actual territori del Marroc i sense entitat per assolir un estat propi. Vista l’anomalia, no deu ser del tot casual que l’Estat espanyol hagi deixat de posar – se pesat amb Gibraltar, una altra heterodòxia que, en aquest cas, li juga en contra.

I els ciutadans i els seus drets? Doncs tornem a l’exemple de Gibraltar: estatus especial i la mateixa llibertat de moviments que fins ara. És qüestió de saber negociar… a menys que Pegasus aconselli no ficar – se en cap jardí.