A manca de quòrum entre els actuals líders, ni tan sols resulta fàcil ajuntar tres expresidents, català, balear i valencià, en una taula rodona, tot i que si algú ho pot fer és la Universitat Catalana d’Estiu. Quim Torra, Cristòfol Soler i Josep Lluís Albinyana –que va presidir el Consell Preautonòmic del País Valencià a final dels anys setanta– van compartir ahir a Prada un col·loqui en què van coincidir que cal sortir de l’Estat per poder – se desenvolupar amb plenitud. “Al País Valencià l’anticatalanisme ha estat un tret al peu; el desconcert i el seguidisme de l’agenda madrilenya ha conduït a la ruïna”, etzibava, ras i curt, el valencià, que lamentava que la comunitat és la 13a en PIB, i resumia: “No es pot construir un futur a Espanya.” “El problema real, en qualsevol tema que plantegis, és la sobirania”, al·legava al seu torn Torra, que insistia que no es pot pactar res amb l’Estat i que cal un canvi de líders per tornar a plantejar una DUI en el futur, ja que els que ho van intentar el 2017 no se’n van sortir i, per tant, ja no són creïbles. “No hauríem de prioritzar ser independents abans de resoldre res?”, es preguntava, tot recordant que sense competències plenes ni disposar dels propis recursos, ja es poden fer els debats que es vulgui sobre com atacar el canvi climàtic, la immigració o les infraestructures, que serà impossible resoldre res. “Passen els anys i el perill de la nostra dissolució nacional és més proper”, alertava, entretant. “Jo vaig ser democratacristià, però si hi hagués un infern seria es govern espanyol. Van a eliminar – nos com a poble i com a llengua, i això fa 300 anys que dura”, hi afegia Soler, que recordava igualment que el pressupost autonòmic, de 7.000 milions anuals, és equivalent “al que se’n va a Madrid i no torna”. “L’únic que hem de fer és partir”, sentenciava.

Tots tres posaven èmfasi, de fet, en la situació cada dia més precària del català. En aquest sentit, Albinyana lamentava la “persecució” que ha patit i pateix encara al seu territori, que no veu simplement com un problema cultural, sinó també econòmic. “L’idioma dona visibilitat, que és la marca, crea lligams perquè els mercats s’enfortixen, ja que dona confiança i seguretat, i crea innovació”, subratllava, per concloure que el que han fet el PP i el PSOE amb la llengua “és una de les raons fonamentals de l’empobriment del País Valencià”. Això sí, agraïa la labor d’Escola Valenciana i de les entitats culturals per poder mantenir – la “amb una mínima dignitat”. En el mateix sentit, Soler es felicitava que a les Illes la majoria de pares –un 80% de mitjana– van reclamar l’ensenyament en català per als seus fills, però avisava: “Què passa? Que el govern no hi està d’acord, i ho intentarà moure”, per la qual cosa ja augura “una moguda important” de docents a partir del setembre. Torra es va mostrar pessimista sobre la llengua perquè des del moment que la llei obliga tothom a saber el castellà però no el català, té clar que, sentència a sentència, serà impossible evitar que el sistema d’immersió es vagi “debilitant”. “La Constitució és una gàbia, l’objectiu últim de l’Estat espanyol és l’assimilació per la llengua”, recalcava. A més, alertava que “han de sonar totes les alarmes a tot arreu” quan la llengua d’un país és parlada per menys d’un terç dels seus habitants, com ara, una situació que veu “greu” perquè la globalització hi va en contra. Davant d’això, creu que l’únic que hi pot fer alguna cosa és l’actuació de cada parlant. “La societat catalana ha de tenir el convenciment que li pertoca a ella salvar la llengua”, etzibava.

Davant la prohibició expressa de la Constitució que els tres governs ho puguin fer, Torra proposava una federació de Països Catalans a l’estranger, on no creu que sigui difícil fer – ho entre les entitats de catalans, valencians i balears a la diàspora. “Així també creem marca, necessitem un punt de projecció exterior… A més que pot ser un lobby per qüestions com exercir el dret a vot”, argumentava. Soler també proposava la creació d’una única televisió dels Països Catalans, ja que ara creu que s’han perdut les que eren referents. “No ens havia passat mai, així que aquest hauria de ser el nostre objectiu”, sentenciava.

La tarda a Prada s’havia iniciat una estona abans amb un debat en principi cultural que eminentment va agafar també un caire polític. Es tractava, és clar, de la sentència que obliga al retorn al monestir de Sixena de les pintures murals que s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), fet que aixeca indignació dins del sector i molt més enllà. Tant, que l’historiador Jaume Sobrequés proposava que “dues mil persones facin guàrdia” en una mobilització pacífica a la porta del MNAC per impedir “l’espoli”. “S’atrevirà el govern espanyol a respondre a aquesta acció pacífica amb una repressió com la del Procés?”, es preguntava. L’acompanyava l’exconseller a l’exili Lluís Puig, que lamentava que la justícia ni tan sols hagi acceptat a tràmit la denúncia de cinc exconsellers de Cultura contra la jutgessa que ha dictat la resolució, l’Ajuntament i el Govern aragonès per tal que es facin responsables en cas de danys en el trasllat, i fins i tot els acusin ara a ells de mala fe processal. “Sembla que no podem passar d’una multa”, ironitzava. L’exconservadora del Museu de Lleida Carmen Berlabé denunciava al seu torn que fonts aragoneses van fer córrer que l’incendi del monestir que va provocar el trasllat de les pintures a Catalunya a fi de preservar – les fos originat per “milícies catalanes”, sobre qui projecten l’ombra de Companys, tot i que la Generalitat havia perdut el control de l’ordre públic a l’inici de la Guerra Civil. “A més no hi ha cap prova que fos així”, assegurava Berlabé, que en canvi citava altres fonts com el cronista del monestir o l’exsecretari municipal per culpar del foc membres de la CNT del poble i veïns afins. “Ens han pres el patrimoni, ja no el recuperarem”, s’entristia la conservadora, que el 2017 va veure com la Guàrdia Civil entrava al Museu de Lleida per prendre’n també les obres.