Tres dies havien passat des que Abelardo de la Espriella va prendre possessió de la presidència de Colòmbia quan la terra va recordar – li que governar no és una campanya electoral. El 10 d’agost, un sisme de magnitud 7,4, amb epicentre a Chocó, va sacsejar l’occident del país i va colpejar especialment Cali i Pereira. Deu dies després, el balanç supera els tres – cents morts, amb milers de ferits i encara un centenar llarg de desapareguts. Era el primer examen del nou president.

El govern va desplegar efectius i sobretot ministres amb rapidesa. Però una catàstrofe no es gestiona només amb una estratègia comunicativa pensada. I aquí va arribar el primer gran error. De la Espriella es va negar inicialment a acceptar equips internacionals de rescat. La rectificació va arribar 24 hores després, quan la finestra crítica per trobar supervivents ja començava a tancar – se. L’acceptació final d’equips exclusivament dels Estats Units, El Salvador, l’Equador i Israel, països alineats ideològicament amb Colòmbia, justificada amb suposats criteris tècnics, no necessita gaire aclariments.

Tot i això, mentre els mitjans locals feien un silenci còmplice, The Economist va evidenciar les conseqüències de la negativa de De la Espriella a fer un traspàs normal amb el govern sortint de Gustavo Petro. El terratrèmol recorda cruelment que aquella mala pensada de màrqueting polític ara es gira en contra i que l’Estat no s’estrena el dia de la possessió. Té protocols, informació i experiència. El nou govern els va menystenir.

La imatge del president fent salutacions militars i somriures, en els moments previs a la roda de premsa en què anuncia el primer centenar de morts, ha estat igualment qüestionada. Hi ha qui es va molestar. Com tampoc ha agradat que a Buenaventura, en una regió del Pacífic tradicionalment oblidada per l’Estat, De la Espriella hi repartís pilotes de futbol del seu partit sense entendre la natura del moment.

Per acabar – ho d’adobar, unes fotografies on apareix el ministre d’Habitatge, el pastor evangèlic Jaime Andrés Beltrán, amb la família a la platja mentre el país encara no s’ha refet de les terribles imatges d’edificis ensorrant – se, demostren l’escassa sensatesa, malgrat els esforços comunicatius.

La primera setmana del govern ultradretà ha estat un baptisme de foc gens esperat. Tanmateix, en paral·lel als dubtes de l’administració, la ciutadania ha estat magnífica. Veïns, ciutadans anònims i voluntaris han ocupat l’espai de l’Estat. I aquesta és la ironia final. Mentre el govern vol demostrar que té el control i manté erròniament l’estratègia de gesticulacions buides, són els ciutadans els qui ho han demostrat.

La imatge del president encara en mode campanya i la ciutadania carregant amb el pes del drama del terratrèmol demostra la importància de garantir les capacitats de l’Estat, les mateixes que De la Espriella va prometre destruir.