El pitjor no són Ceuta i Melilla. El que Espanya no pot justificar de cap de les maneres són el penyal de Vélez de la Gomera, les illes d’Alhucemas i l’arxipèlag de les Chafarinas, molt a prop de la frontera amb Algèria. Això sense comptar amb l’illot de Perejil, una pedra a dos – cents metres de la costa marroquina que va causar una reacció militar espanyola fora de proporció l’any 2002. Tots aquests enclavaments esquitxen les platges marroquines, fins al punt que els turistes estiuencs han de compaginar la sorra, la crema solar i el xiringuito dels gelats amb el soroll de les cornetes militars, que s’obstinen a mantenir un grapat de pedrotes africanes amb la bandera bicolor plantada al damunt.

Totes aquestes possessions són la prova indiscutible de l’essència supremacista de l’imperialisme espanyol, que està disposat a pagar el preu que sigui per mantenir bandera i soldats trepitjant el continent africà, per més que en molts casos es tracti de territoris minúsculs i sense població civil. No hi ha xifres oficials, però el pressupost que implica finançar aquesta mena d’ocupació –helicòpters i vaixells de subministrament, vigilància i patrullatge actiu, tropa desplegada, etc.– és a fons perdut, perquè tots aquests enclavaments no generen cap mena de retorn econòmic, només proporcionen un grapat de pedres on clavar banderes espanyoles. Espanyolisme inútil i car.

Tot això és indefensable, tant geopolíticament com de cara a l’opinió pública internacional. Així que Madrid haurà d’optar per mantenir, en solitari, una posició estúpida i contraproduent o, per contra, cedir uns territoris sense cap utilitat però que poden generar una crisi política de proporcions enormes dins l’Estat espanyol. I això amb un govern, l’any que ve, de PP – Vox que tindrà el nacionalisme hipertrofiat. En definitiva, s’acosta alguna cosa semblant a la crisi del 1898. I el catalanisme ha d’estar preparat per aprofitar – ho perquè, sí o sí, el futur de Catalunya passarà pel nord d’Àfrica de la mateixa manera que va passar pel Carib.