La decisió de les autoritats del Marroc de vetar la presència de periodistes de RTVE i d’Efe el cap de setmana passat, quan volien informar sobre la situació a la frontera amb Ceuta, és un altre dels molts atacs que està patint la llibertat de premsa arreu del món. En la societat digital de la desinformació, les fake news i la manipulació, és més necessari que mai que hi hagi periodistes que puguin fer la seva feina sobre el terreny sense que ningú els ho impedeixi. La imposició marroquí m’ha portat al cap una impactant entrevista que ha fet Mercedes Milà en el seu retorn a la televisió, precisament a RTVE. En el programa Me meto en un jardín (que podeu recuperar en línia), entrevista Almudena Ariza, la periodista madrilenya de 62 anys que ha recorregut mig món cobrint conflictes bèl·lics, catàstrofes naturals i tota mena d’emergències humanitàries. Ariza va estar fent de corresponsal a Jerusalem el 2024 i el 2025 –la presència de mitjans internacionals a Gaza està prohibida des dels atacs de l’octubre del 2023– i explica com va ser la seva experiència en un entorn tan hostil, on durant les retransmissions en directe israelians que l’entenien la insultaven i l’amenaçaven. Narra la completa deshumanització dels palestins per part de la majoria d’israelians i recorda que en aquest conflicte han mort de mitjana 47 dones o nenes cada dia. Si l’entrevista d’Ariza és esfereïdora, el testimoni que completa el programa posa directament els pèls de punta. Es tracta de Raúl Incertis, metge d’urgències que ha viscut el conflicte de primera mà, treballant per a Metges Sense Fronteres. Va arribar a Gaza abans de l’octubre del 2023, va ser evacuat durant la invasió israeliana, i hi va tornar el 2025. Explica que ha tret metralla d’artilleria pesant de cossos de nens, que ha perdut el compte de les criatures mortes o mutilades, que l’exèrcit israelià bombardejava les tendes de civils a la suposada zona humanitària i que enviaven drons amb granades contra les cues de civils que esperaven menjar de les ONG. “Tots els meus col·legues havien perdut familiars de primer grau. M’ensenyaven fotos de la seva vida abans i no els reconeixia de tan demacrats com estaven. Havia estat al Iemen i a l’Afganistan, però res havia estat tan dur. Haver de triar quin nen salves i quin deixes morir…” L’infern viscut des de dins, un genocidi que, ens recorda, encara dura.