Poques vegades hem vist un govern tan superat pels esdeveniments com en aquest final de juliol amb l’entrada massiva d’immigrants a Ceuta. Probablement mai sabrem amb exactitud quantes persones van entrar. Les xifres van ballar des del primer moment, com si comptar desenes de milers de persones fos una qüestió aproximativa. Després se’ns va voler tranquil·litzar explicant que molts retornaven voluntàriament al Marroc, acompanyats per la policia, i que el govern marroquí col·laborava plenament per revertir una situació que, curiosament, s’havia originat al seu territori.

I aquí apareix la primera gran pregunta. Per què el govern espanyol i bona part de la premsa han evitat assenyalar la responsabilitat del règim alauita? Algú pot creure seriosament que desenes de milers de persones es poden desplaçar pel Marroc cap a una frontera especialment vigilada sense que els serveis secrets, la policia i les autoritats marroquines en tinguin coneixement? Costa molt de creure.

També crida l’atenció la sordina informativa davant els morts i desapareguts que ha deixat aquest episodi. Recordem les acusacions contra Espanya quan grups d’immigrants intentaven saltar les tanques de Ceuta o Melilla i hi havia ferits o morts. On són ara determinades ONG i els moviments del Volem acollir exigint responsabilitats al govern marroquí? Quan els fets no encaixen amb el relat, sembla que les indignacions també poden ser selectives.

Aquesta crisi hauria de servir perquè la Unió Europea entengui definitivament que una política migratòria no pot consistir només a proclamar drets. També cal establir obligacions, controlar les fronteres exteriors i decidir què passa amb qui les travessa il·legalment. Si els partits democràtics no afronten aquesta realitat, ho faran els partits més radicals. I després ens preguntarem per què creixen electoralment.

Hi ha, a més, una altra lliçó. En política exterior, com en economia, petits moviments poden provocar grans conseqüències. El meteoròleg Edward Lorenz ho va popularitzar amb el conegut efecte papallona: una petita alteració inicial pot acabar produint conseqüències enormes a milers de quilòmetres.

La política exterior espanyola dels darrers anys ha fet girs importants sense explicar prou bé quines conseqüències podien tenir. I el Marroc fa temps que ha descobert una debilitat europea: la immigració pot convertir – se en un formidable instrument de pressió política. Quan Madrid fa un moviment que Rabat considera contrari als seus interessos, la frontera esdevé una palanca de negociació.

Finalment arribarà el problema que sempre deixem per a després: què fem amb els que han entrat, especialment amb els menors? Com es reparteixen? Qui n’assumeix el cost? Durant quant temps? I què passa quan existeixen famílies al país d’origen i el retorn no es produeix?

Continuar responent aquestes preguntes amb eslògans, silencis o apel·lacions sentimentals és una irresponsabilitat. Perquè mentre la política evita parlar del problema, una part creixent de la societat sí que en parla. I les enquestes comencen a reflectir – ho.

Una política migratòria sense control, sense criteris i sense capacitat de retorn no és una política humanitària. És simplement absència de política. I quan un Estat transmet que les seves fronteres es poden travessar sense conseqüències, les portes deixen d’estar obertes per convertir – se en inexistents.

Aquest és el problema: portes obertes i política buida.