José A. Ferrer va signar una dedicatòria a Joan Prim (20 – 3 – 1860) a la trilogia de sarsueles Los catalans en Àfrica: Al Àfrica, minyons; Ja hi van a l’Àfrica; Minyons, ja hi som. En l’obra es barrejaven els sentiments patriòtics catalans amb l’orgull de pertànyer a un projecte colonial expansiu, com estava de moda a tot Europa. D’aquell fervor catalanoespanyol, a vuit anys de la Gloriosa de Prim que va expulsar la reina Isabel II, se’n van perpetuar cantarelles populars. Una, recollida a Càntut, diu així: “A l’Àfrica, minyons, a matar moros, a matar moros; a l’Àfrica, minyons, a matar moros amb canons./ Si canons no hi ha, escopetes, escopetes, si canons no hi ha, escopetes hi haurà.” La batalla de Tetuan guanyada per l’exèrcit espanyol i els voluntaris catalans demostra que Ceuta i Melilla sempre s’havien vist pels rifenys com un enclavament agressor. El detonant en fou l’intent dels militars d’ampliar les zones de defensa.

La decepció amb la monarquia parlamentària del primer rei anomenat oficialment d’Espanya, Amadeu de Savoia, i el fracàs de l’efímera Primera República, amb dos presidents federalistes catalans (no n’hi ha hagut mai més cap), va ressituar el relat sobre l’Àfrica. Serafí Pitarra ja va dedicar peces corrosives al patrioterisme espanyolista. I amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines que acabaren amb l’imperi on no es ponia el sol, les classes populars catalanes no estaven d’orgues per a noves mobilitzacions per anar a morir a l’Àfrica. El 26 de juliol de 1909 anarquistes, socialistes i republicans van declarar una vaga general contra la lleva de soldats. Pels carrers de Barcelona es van aixecar barricades i el govern espanyol va enviar l’exèrcit per reprimir la revolta. Fou la Setmana Tràgica (115 morts, 2.000 detinguts, crema de 61 convents i esglésies, 214 condemnats a presó i 5 afusellats).

Pels interessos econòmics miners dels Borbons i dels militars es van continuar establint pactes amb França. I així en el tractat de Fes (1912), l’Estat espanyol s’assegurava un protectorat colonial sobre Tànger i el Rif; Ifni i la regió de Tarfaya al sud del riu Draa, (davant de les Illes Canàries), així com al sud profund del territori, Río de Oro, on el soldà alauita Muhàmmad V (besavi de l’actual Mohamed VI) romania nominalment com a sobirà.

La rebel·lió de les cabiles rifenyes
contra aquesta submissió alauita i el mal tracte de l’ocupació espanyola van propiciar un moviment republicà a favor d’un Rif independent de la mà d’Abd – el – Krim, amb simpaties obertes del republicanisme català, amb Francesc Macià. A la batalla d’Annual (22 – 7 – 1921) les tropes espanyoles reberen 14.000 morts. Les repercussions del desastre sobre la monarquia, amb l’informe Picasso, van demostrar corrupció i malaptesa dels militars i interessos inconfessables del rei. Tot plegat, més la revolta social anarquista i el moviment per l’autonomia i l’autodeterminació a Catalunya, portà la dictadura de Primo de Rivera, el pròleg del franquisme.

Les tropes espanyoles a l’Àfrica sempre s’havien farcit de soldats catalans de lleva i de represaliats polítics, carn de canó. Fins al tardofranquisme va ser així. Deu ser d’aquesta carregosa experiència que en sortien cançons populars com La garrafa: “Som uns quants nois que en tenim la consciència ben neta, ens han portat de soldats a la plaça de Ceuta… què hi voleu fer, tots iguals no ho podem ser. […] jo en conec una garrafa, amb unes grans inicials, que en diu: Visca la garrafa i tots els socis catalans. I el que vulgui venir, li ha d’agradar el vi, i el que el vulgui tastar, ha de ser català”. Jo la vaig aprendre a l’escoltisme.

Els rifenys reberen la rèplica el 1926 amb una guerra amb llançament de gas mostassa des d’avions a la població civil, amb milers de morts. Els africanistes Yagüe i Franco, sobre el Rif devastat, van construir el seu exèrcit mercenari africà per assaltar la República com a forces de xoc. Per això, a la banda republicana es cantava allò de “Viva la quince brigada” : “Luchamos contra los moros, rumba la rumba la rumba la. Mercenarios y fascistas, ¡Ay Carmela! ¡Ay Carmela!”

L’exèrcit rifeny va ser llicenciat el 1939 i la Guàrdia Mora de Franco el 1956, any del retorn de la sobirania al soldà de Marroc. Del 1958 al 1959 l’exèrcit marroquí, liderat pel que seria Hassan II, seguia l’exemple espanyol, ruixant la població civil revoltada del Rif amb napalm, fòsfor blanc i bombes de fragmentació.

La qüestió del Rif continua.