El recent episodi d’arribada massiva de persones a Ceuta per tal d’entrar a Espanya ha provocat que dos governs ideològicament als antípodes com els de Dinamarca i Itàlia s’hagin posat d’acord a qualificar la situació amb el terme descontrol.

Catalunya, sense competències en immigració, és un subjecte passiu amb poques coses a dir i amb moltes coses a repercutir. L’espectacular creixement de la població en el darrer quart de segle és el resultat en bona part de les polítiques aplicades pels governs espanyols de dreta i d’esquerra. No és que no hi hagi un cos normatiu ampli (Llei 4/2000 i Reglament 1155/2024, d’estrangeria, entre altres), a part de la normativa europea, que hi és. El que passa és que, en la pràctica, no hi ha control, de manera que de facto hi ha llibertat d’entrada, llibertat de residència sense autoritzacions, amanit després amb accés als serveis públics, a la protecció social i a la majoria de drets. És el concepte més proper a una política de portes obertes i de tirar la pilota cap endavant, que algú resoldrà el problema. La solució ve quan la quantitat d’immigrants irregulars es considera políticament massa gran i es fa una regularització massiva com la que hi ha en curs.

La política que s’aplica és: arriba, queda’t, accedeix a serveis inimaginables en el país d’origen, treballa (no sempre regularment) i després et regularitzarem a base de criteris laxos, com l’arrelament. És a dir, l’estatus d’irregular genera dret de residència perquè, al final, el sistema polític genera els mecanismes per convertir una residència il·legal en legal. L’efecte crida d’aquesta política és objectivament innegable. El model espanyol és l’antítesi del que marcaria el sentit comú, que és que abans d’entrar cal obtenir l’autorització corresponent, com a Alemanya o, sense anar més lluny, a la veïna Andorra amb el sistema de quotes. I un cop dins, aplicar sistemes de control i de sanció com fan els països que descansen en l’ordre de les coses.