Catalunya encara es pot salvar. Això no va de Catalunya – espanya (sic). Va de Civilització – barbàrie. I tu? Què tries?”. El tuit de l’1 d’agost de Sílvia Orriols és una mostra de com l’entrada d’immigrants marroquins a Ceuta torna a plantejar com es mira el Marroc des de Catalunya.

Durant la primera meitat del segle XX, el catalanisme va tenir un interès relatiu per la lluita independentista del Marroc contra Espanya i França. Amplis sectors de la societat i de les elits catalanes compartien els interessos colonials, amb un rerefons racista. El fet de no voler que els soldats de lleva catalans combatessin al protectorat no significava donar suport a l’alliberament nacional marroquí.

L’apropament més significatiu amb el Marroc va ser el de 1926, quan Francesc Macià va voler aprofitar el desgast espanyol a la guerra del Rif pels seus plans insurreccionals de Prats de Molló. L’allunyament més clar va ser el rebuig a les temudes tropes “mores” de l’exèrcit rebel durant la Guerra Civil.

El 1975, l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental va transformar el mapa. Durant el pujolisme, la Generalitat va condicionar el seu posicionament a la visió del seu president. Jordi Pujol sostenia que “al partit estic en minoria, l’únic promarroquí soc jo”. Convergència estava a favor de l’autodeterminació sahrauí, però per al president la política envers el Marroc passava perquè Espanya i Europa contribuïssin al seu desenvolupament, tant per interès econòmic com per reduir l’incipient flux migratori.

La posició de les esquerres era una altra. L’any 1998, després que Pujol es negués a rebre una delegació del Front Polisario, Josep – Lluís Carod – Rovira va preguntar – li en quin costat era. ERC i el PSC feien costat als sahrauís. L’any 2008, José Montilla va recordar a Abbas el – Fassi “l’obli­gació” de resoldre el conflicte del Sàhara. L’any 2014, el PSC fins i tot va avalar una resolució parlamentaria a favor de l’autodeterminació del territori sahrauí.

Quan el 2022 Pedro Sánchez va adoptar una posició promarroquina al conflicte del Sàhara, però, el PSC va passar a veure el Marroc com a “soci estratègic”. Un decisió amb rerefons econòmic real, per l’alt grau d’exportacions i de comerç bilateral, i sense cost polític. Des que no hi ha memòries de reclutes fent – hi la mili, el Sàhara s’ha anat oblidant.

Per a uns el Marroc és un destí turístic exòtic proper. Per a l’independentisme, un país antipàtic contrari a un Estat català. Per a d’altres, l’exportador d’una immigració molt visible, que els mostra cada dia els profunds i indesitjats canvis de la seva societat. L’any 2003, quan Pujol va deixar la presidència, a Catalunya hi havia, segons l’Idescat, 128.000 ciutadans marroquins (23,7% dels estrangers). En vint anys, la xifra s’ha duplicat però diluït. El gener del 2025 eren 252.000 (16,6%). En un segle, el catalanisme ha passat de mirar el Marroc de lluny a tenir – lo a casa. Mentrestant, a les escoles cada vegada se sent més la paraula “moro”, com a marcador i com a insult. I això sí que fa pensar.