Arran del film L’Odissea, dirigit per Christopher Nolan, s’han renovat les discussions sobre les adaptacions cinematogràfiques de les obres clàssiques de la Literatura. Essent la d’Homer una de tan fundacional, es parla de les omissions o infidelitats considerant – les imperdonables o justificades i, entre tantes altres coses, del fet que les obres sempre es reinterpreten des del present amb més o menys pertinència. En tot cas, no és el meu propòsit participar en tal discussió, sinó, amb el pretext d’una “retrospectiva on – line” de la seva filmografia a Filmin, vindicar un cineasta grec, Theo Angelopoulos, que va tenir molt present el llegat homèric i la figura d’Ulisses per abordar, des de la contemporaneïtat fent – hi sentir el pes del passat, la condició humana o, com ell deia, l’aventura humana: un viatge que no s’acaba mai.

No és per res que un film d’Angelopoulos, potser el més reconegut, dugui per títol La mirada d’Ulisses (1995). El seu protagonista, interpretat per Harvey Keitel, és un cineasta anomenat A. (la mateixa lletra inicial del cognom del director) que, en principi, retorna al seu país d’origen, Grècia. El seu viatge, però, no ha fet més que començar. A la recerca d’unes bobines perdudes i mai revelades dels primers cineastes dels Balcans, els germans Manakis, creua diverses fronteres, que són com cicatrius que supuren i fins sagnen en el territori europeu, fins a arribar a l’aleshores assetjada Sarajevo.

Tampoc no és per res que, durant el seu viatge, aquest Ulisses vegi una estàtua trossejada i alhora majestuosa de Lenin transportada en barca pel Danubi: una imatge ambigua, també misteriosa, com és propi d’un cineasta que va crear una poètica amb llargs plans seqüència. Angelopoulos, que va morir atropellat l’any 2012 a Atenes, arrossegava la decepció d’una generació que va creure en la possibilitat de canviar el món mentre qüestionava el totalitarisme dels “estats socialistes” existents. Per això, amb el pas del temps, traspuava una malenconia conscient del fracàs dels projectes revolucionaris del segle XX. Aquesta malenconia també arrelava en la consciència de les ferides de la Història: el dolor perdurable de les injustícies i les guerres, que no s’acaben mai. Tanmateix, com que el viatge (l’aventura humana) tampoc no acaba mai, Angelopoulos creia que, fins en la desesperança absoluta, es manté l’esperança: la possibilitat d’una existència a mida de la humanitat.

Angelopoulos, que va néixer
a Atenes el 1935, va ser un nen atemorit per l’ocupació nazi i pels bombardeigs durant la II Guerra Mundial. El 1944 va encetar – se una guerra civil a Grècia, on, del 1946 al 1949, els partisans comunistes, aliens als acords de Ialta pels quals el país formaria part del món capitalista, van continuar la resistència a la muntanya. Va ser una època de presoners polítics i deportacions que van dur a llargs exilis. A Viatge a Citera, un home torna a casa seva trenta anys després d’exiliar – se a l’URSS. És un dels vençuts de la Història i sembla com si retornés d’un món de morts, com va ser el cas del pare del mateix Angelopoulos. Aquest, de nen, va veure, mentre jugava al carrer, que el seu pare tornava després que se l’hagués donat per mort: durant la guerra civil se l’havien endut per afusellar – lo. Tot i el retorn, Angelopoulos creia que sempre va buscar el pare, com els nens de Paisatge a la boira, una altra de les seves pel·lícules immenses. El mateix cineasta també va exiliar – se després que, el 1967, s’implantés l’anomenada “Dictadura dels Coronels”.

No és estrany, doncs, que les guerres, els exilis, les fronteres, la brutalitat de les dictadures, les frustracions revolucionàries habitin els seus films, entre els quals, a més dels esmentats, figuren Dies del 36, El viatge dels comediants, El pas suspès de la cigonya o L’eternitat i un dia. Tots aquests i més es poden veure a Filmin, com també l’últim d’Angelopoulos, La pols del temps (2008), que, mai estrenat en sales a l’Estat espanyol, havia de formar part d’una trilogia (novament palpitant – hi la Història de Grècia, i més enllà, al segle XX en la història dels seus personatges) encetada amb Eleni. Un cineasta, també anomenat A., que en aquest cas interpreta Willem Dafoe, vol explicar (o imaginar) la història dels seus pares (amb les seves separacions i retrobaments) en un film dins del film, que comença amb aquesta reflexió: “Res acaba mai. Torno al lloc on vaig deixar que la història llisqués cap al passat perdent la seva claredat amb la pols del temps; però, inesperadament, sempre retorna alguna cosa”.