La xenofòbia de baixa intensitat s’ha convertit en un dels motors de la política japonesa. La primera ministra dretana, Sanae Takaichi, cavalca aquesta onada sense despentinar – se. Tot s’hi val per frenar Sanseito, el partit trumpista que fa un any va escalar d’un a quinze senadors sota el lema “ El Japó primer”. Amb aquesta finalitat, la setmana passada va formar una comissió que abans de final d’any haurà de proposar com es pot posar límit a la població estrangera. Un grup encapçalat per un professor de la Universitat de Tòquio estudiarà projeccions de població i el seu impacte a fi que es prenguin decisions polítiques. S’estudia una proporció màxima d’estrangers i quotes de permisos de residència específics. Així mateix, el Govern estudia com es poden endurir els requisits per establir – se al país. O almenys encarir – los.

El neoliberal Partit de la Innovació va donar suport al seu dia a Takaichi amb la condició que posés “un sostre” a la immigració, però de moment es fa servir l’eufemisme “gestió quantitativa”. Tota prudència és poca perquè, com a teló de fons, hi ha l’enve­lliment del Japó, que l’any passat va perdre 470.000 ciutadans, alhora que guanyava 420.000

treballadors estrangers.

Un sector del Partit Liberal ­Democràtic comprèn l’instint

populista de la primera ministra, però sap fer números. Mentrestant, l’ Associació Nacional de Governadors es rebel·la contra els que redueixen a simples xifres una mà d’obra imprescindible. “Són els nostres veïns, els nostres contribuents”, van proclamar fa un any els 47 governadors d’altres prefectures, en un missatge “contra la xenofòbia” que inundava les xarxes socials.

La realitat és que el Japó ha perdut 3,1 milions d’habitants els últims cinc anys, segons el cens del 2025. De les 47 prefectures japoneses, només una – Tòquio– va guanyar població i només una

–Okinawa– va aconseguir un equilibri. Totes les altres s’estan despoblant.

El Japó buidat tindria dificultats si no fos pels pescadors indonesis, els jornalers nepalesos, els operaris vietnamites o les dones filipines i tailandeses. Però molts japonesos s’estimen més viure en la bombolla d’il·lusió que diu que els treballadors temporals se n’aniran algun dia.

Del que no hi ha cap mena de dubte és que la visibilitat dels estrangers s’ha doblat en deu anys. Són en tots els 7 – Eleven, on els estudiants estrangers amb un permís especial per treballar fins a 28 hores setmanals ja superen el 10% dels treballadors. No són les úniques empreses que se’ls disputen. Són xifres que impressionen poc a Europa. El Japó està a punt d’arribar als quatre milions de residents nascuts a l’estranger o un 3,2% de la població. A Espanya n’hi ha set vegades més.

El cas és que algú haurà de cuidar els avis, encara que a alguns no els quedi cap més remei que cuidar – se a si mateixos i guanyar – se un salari fins ben passats els 70 anys, singularment les vídues, per la gasiveria de les pensions.

També hi entra en joc una qüestió d’amor propi. Durant dècades els japonesos van viatjar pel món com si fossin milionaris, pel tipus de canvi del ien. Això s’ha acabat. Avui viatgen més turistes tailandesos al Japó que turistes japonesos a Tailàndia. Aquest estiu viatjaran a l’estranger un 8,8% menys de japonesos que l’anterior.

Mentrestant, la xifra de turistes estrangers s’ha multiplicat per l’innegable atractiu de la cultura japonesa i pels preus ara al mínim (excepte el dels hotels, que no donen l’abast). El 2025 va batre un rècord en aquest sentit, tot i que aquest any les arribades s’han ­moderat pel boicot dels turistes xinesos i per la ingerència de Takaichi en la disputa de Taiwan. Van caure a la meitat, per sota del 10% (tot i que va augmentar el nombre de sud – coreans i taiwanesos). Un alleujament per a alguns japonesos, que quan parlen malament dels turistes en realitat parlen dels xinesos.

El Japó és el país més endeutat del món per la mida de la seva ­economia. Però pocs japonesos tenen la sensació de viure per ­sobre de les seves possibilitats. L’ Estat és fort i les grans corpo­racions –molt internacionalitzades– ho són més. Mentrestant, el japonès mitjà continua vivint de manera relativament austera en habitatges decididament petits. Ningú no va dir que passar per la dreta a la militarista Sanae ­Ta­kaichi seria fàcil.