L’anterior rei del Marroc, i comanador dels creients, Hassan II, declarava el 1979 en una televisió francesa que no li agradaria gens que els marroquins fossin objecte de cap intent d’integració, perquè “mai no seran integrats”. La integració, explicava, és possible entre europeus: “És el mateix trellat”; amb els altres, “no hi teniu res a fer, seran mals francesos”. L’advertiment, no gens anecdòtic, no ha servit per a res. Arreu d’Europa, dècades de propaganda oficial, ovinament reproduïda pels mitjans de comunicació, han imposat la idea que la incorporació de contingents de població extraeuropea és necessària, que es farà sense traumes i que la integració és possible. Això ha servit per inculcar en la societat el que en psicologia s’anomena síndrome de l’ajudant o altruisme patològic: passa quan algú se sent impulsat a oferir – se negligint les necessitats i els interessos propis. El lema era Volem acollir, sense preguntar – nos qui, com, quan, on ni per què. Desaprovar aquest dogma us converteix en un proscrit.

Descartada una altra invasió napoleònica, l’enemic secular del Regne d’Espanya ha estat sempre el Regne del Marroc, i sabut és des de fa mig segle que fa servir la població civil com a instrument de guerra. L’anomenada Marxa Verda, a fi d’apoderar – se del Sàhara espanyol, organitzant milers i milers de ciutadans desarmats, rere els quals venien els soldats armats, va ser un èxit tàctic i continua sent el model a seguir. En l’horitzó immediat hi ha Ceuta, Melilla i les Canàries, i a la península ja hi ha partits islàmics que adoben el terreny. La invasió de Ceuta ha estat un capítol més d’un expansionisme de llarg abast que no s’amaga i que només gosen dissimular els qui en són víctimes; la retirada ulterior –però no pas de tots, ni de bon tros– serveix per entendre que ha estat un assaig general del que es podria esdevenir qualsevol altre dia. I confirma que no hi ha res improvisat sinó una maniobra hostil ben pensada.

El Marroc és l’enemic que anomenem amic contra tota evidència. Entre bombardejar Rabat, o almenys els dotze palaus oficials del rei, i desfer – se en elogis davant el règim que ha orquestrat la invasió, que és el que ha fet el govern espanyol, hi ha una àmplia gamma d’opcions raonables. Entre les quals hauria de figurar la dràstica rectificació de les polítiques d’immigració i nacionalització actualment en curs que premien el contrafur i inciten a les gimcanes transfrontereres. En lloc d’això, reincideix en el discurs lacrimogen dels “joves” que salten la tanca “a la recerca dels seus somnis” i “una vida millor” perquè al seu país no hi ha res a pelar. I confia que els ciutadans a qui es deuen no seran capaços encara de fer – se càrrec de la situació. Però contra la incapacitat d’entendre què passa hi ha la medecina d’unes imatges incontestables de la tropa reclutada i el propòsit manifest de l’estat marroquí. S’ha de ser molt Pedro Sánchez per anomenar “crisi migratòria” el que és una invasió a ulls veients.

El 1975 el Marroc va saber aprofitar
el final del règim espanyol, condemnat a l’extinció per les democràcies occidentals. Ara veu en un govern que no arriba ni a aprovar els pressupostos, ebri de demagògia, consumit per tota mena de corrupcions i desdenyat internacionalment, l’ocasió d’ampliar el saqueig. La probable però difícilment demostrable hipòtesi que el Marroc ha espiat el telèfon presidencial i té informació comprometedora sobre el govern espanyol no explica ni justifica el desistiment de l’Estat en aquesta hora decisiva. Ja van deixar penjats els sahrauís i són capaços de fer el mateix amb qualsevol tros de la metròpoli per mantenir – se en el poder. Mentrestant la població de les Espanyes majorment continua cultivant la seva indiferència envers els plans que preparen tant l’enemic exterior com l’interior.

Diuen que els déus, quan volen destruir algú, abans el tornen foll. Aquí la maldat dels governants unida a la beneiteria dels governats protagonitzen un escenari de follia. Pagarem cares la farsa de l’amistat hispanomarroquina i les mentides contínues sobre la integració d’allò inintegrable. Ceuta és un tràiler del que ens acabarà passant si seguim sense entendre el que tenim al davant. Ironia afegida: un eclipsi, fenomen que a l’antiga Roma anunciava desastres, com una crisi política o una guerra civil. Ciceró hi va voler veure, en el del 63 aC, un avís del cop d’estat de Catilina. El d’ara podria significar el mateix.