Els esdeveniments produïts a la frontera sud de la Unió Europea, perquè això és Ceuta, no poden ser simplement l’enèsim pretext per a una baralla entre partits polítics a Espanya o, i això és més inquietant, per a la disputa entre estats dins de la Unió. Una gravíssima vulneració de la integritat territorial d’un estat que és alhora membre (i no qualsevol) del projecte europeu, en un moviment de més de 80.000 persones sobre un territori la població del qual és de 83.000, pot i ha de ser sens dubte qualificada d’invasió.

La majoria ha estat retornada al país d’origen, sí, la invasió en part ha remès, però el problema és que els que en són directament responsables tant aquí com allà (i allà és el Marroc) continuen sense donar explicacions convincents. El Marroc anuncia que la seva fiscalia investigarà uns grups que podrien haver propiciat la situació a través de les xarxes socials, i a Espanya, dos ministres han donat missatges contradictoris, mentre el president triomfa a TikTok amb les seves playlists. A això, s’hi afegeix el silenci ensordidor de les institucions europees pel que fa a aquesta vulneració de la seva frontera sud, no com passa sovint per un degoteig de persones que de manera irregular s’hi filtren (això passa a Espanya, però també, en més grau, en altres països com la veïna Itàlia), sinó de manera massiva, amb un espectacle clarament volgut, encara que això no faci menys demolidora la imatge d’un Marroc la joventut del qual pretén escapar de l’infern de la desesperança, si, com se sol dir, ve aquí nedant buscant una oportunitat.

Paradoxalment, s’observa una confluència entre els interessos de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra en la crítica del que ha passat, evidentment amb objectius i principis ideològics diferents, però ambdues fent referència al molt trist favor que la situació està fent a la imatge de la Unió, especialment quan el govern de Sánchez havia criticat l’informe de Frontex sobre el perill que, juntament amb els immigrants, s’infiltressin terroristes, i en canvi ara ha estat utilitzat justament per respondre a Itàlia amb la mateixa moneda del tancament de fronteres respecte de les persones arribades del país veí. Anomenar això reciprocitat com a arma diplomàtica és tornar a l’argumentació de la II Guerra Mundial.

Si en moments així la Unió Europea no és capaç de tenir una posició conjunta pel mateix xoc d’interessos que ja es va manifestar en el cas d’Ucraïna, però ara amb molta més gravetat, perquè Ceuta no és Schengen, però sí que és Unió Europea, mal futur se li pot preveure al projecte, i encara més lluny queda la possibilitat de confluir en una autèntica estructura federal, forta davant les potències consolidades i les emergents que amenacen la seva sobirania i sobretot la seva posició geoestratègica, on creix el valor de Ceuta a partir del desviament del gros del trànsit marítim a través de l’estret de Gibraltar i en vista de la inseguretat en altres punts del planeta. Per això, com més ocasions es produeixin per a la divergència entre països europeus i per a la manifestació de la feblesa de la Unió, més seran les temptacions de països tercers de conspirar en el reconeixement de la plaça com a part del Marroc, sobretot tenint en compte les noves aliances establertes per aquest país amb els Estats Units i amb Israel. Aquest últim haurà d’haver observat amb inquietud l’acord recent entre l’Aràbia Saudita, el Pakistan i Turquia, que, tot i que sobretot afecta l’Iran, també pot perjudicar Israel en la seva capacitat de trànsit a la zona, i per la unió de forces gens menyspreables, si fes falta, en contra seu. Així que qualsevol moviment que aquest país i els seus aliats duguin a terme s’ha d’entendre en aquesta clau de supervivència, una supervivència que també la Unió Europea, per la seva banda, hauria de ser capaç d’activar.

Les fronteres existeixen, i la seva delimitació i protecció generen seguretat en qui hi habita a dins. Fins i tot els pobles nòmades han necessitat determinar qui forma part del grup i com es repel·leix o accepta qui hi arriba des de fora. Per això es diu que antropològicament som racistes. El quàntum civilitzatori que minimitza aquesta característica és sempre perfectible, i disminueix quan posicions bonistes pretenen esborrar les fronteres per després recuperar – les de manera violenta en successos com el de Ceuta, un atemptat sense precedents a la integritat de les fronteres de la Unió Europea.