La situació a Ceuta ha posat en primer pla la realitat de la immigració a Europa i també a l’Àfrica. Les propostes per solucionar – ho normalment se situen en el fet concret i es fan sota pressió de tots els actors (governs, partits polítics, ONG, ciutadania…), que normalment tenen receptes diferents segons la proximitat i efectes del fet en qüestió. Malauradament, massa sovint, un cop estabilitzat el fet –que no arreglat–, s’entra en una zona de desmemoriament, fins que un altre fet altera de nou la zona de confort dels actors principals. Passa el mateix amb els incendis: es posa tota la carn a la graella quan passen, però un cop apagats rarament es fan accions concretes que n’evitin l’estiu següent. Pel que fa a la immigració, la solució depèn primer d’analitzar per què succeeix, i les dades demogràfiques i econòmiques ens diuen que, si no s’hi posa remei, en el futur la situació empitjorarà. La demografia ens mostra una Àfrica de 1.500 milions d’habitants (més del triple que l’envellida UE), amb una mitjana d’edat de 20 anys, i una previsió de creixement pel 2050 de 1.000 milions, que la situaria en 2.500. I de cara al 2100, amb previsió d’arribar a 4.000 milions d’habitants, tindria el 40% de la població mundial. Pel que fa a l’economia, la mitjana de renda per càpita a la UE és de 41.600 euros/any (a l’Estat espanyol és el 92%) i, en canvi, la dels estats africans, amb moltes oscil·lacions (en alguns no arriba a 500 euros), sent generosos, arriba a una mitjana d’uns 4.000 euros/any, aproximadament un 10% de la mitjana europea. Amb aquestes dades (increment demogràfic previst a l’Àfrica i diferència de la renda per càpita entre els estats africans i els europeus), si no es fa res, la immigració africana seguirà creixent perquè tothom cerca una vida digna. La recepta no és repressió i tancament de fronteres, és més inversió en els estats africans i generar una economia estable en la qual la ciutadania se senti còmoda i hi vegi futur.