Parlar d’immigració sense prejudicis no ha estat mai fàcil, però la realitat i el clima polític incendiari que vivim ho compliquen tot força més. La crisi migratòria a Ceuta n’ha estat la darrera espurna. És obvi que Espanya i Europa tenen un problema d’envergadura per la proximitat al continent africà, que continua majoritàriament immers en règims autoritaris, pobresa i guerres, és a dir, enmig d’una crisi humanitària persistent i d’una cooperació internacional poc efectiva. Ens hauria d’avergonyir que el Mediterrani s’estigui convertint cada dia més en un fossar immens.

Com és públic i notori, l’ínclit M. Rajoy –expresident d’Espanya–, tot fent de periodista esportiu ocasional del mundial masculí de futbol va proclamar que França té una selecció “d’altíssim nivell, però, això sí, sense francesos”. Aquesta ximpleria va merèixer la resposta ferma del govern francès dient que “França no té color de pell” i qualificant les paraules d’M. Rajoy d’“estupidesa, racisme o una combinació de les dues coses”.

Però no cal anar tan lluny, perquè a les nostres xarxes socials i converses de cafè s’hi manifesten posicions clarament racistes, sovint derivades de prejudicis i desinformació. Així per exemple, la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió –de la Generalitat de Catalunya– mostra que quatre de cada deu catalans es pensen que la meitat o més del veïnatge son immigrants, una percepció molt allunyada de la xifra real. Qui no ha sentit a algú queixar – se que els immigrats col·lapsen els nostres serveis sanitaris, quan està demostrat que en proporció utilitzen molt menys els serveis públics que no pas els nadius. Així, doncs, moltes d’aquestes “percepcions” no són reals, i cal fer pedagogia.

En aquest sentit, convé fer memòria de l’onada migratòria a mitjans del segle XX d’espanyols cap a Catalunya, que va provocar l’aparició de barris i ciutats senceres. La pel·lícula El 47 és un fidel relat d’aquells barris obrers amb nouvinguts que van prosperar familiarment i van fer prosperar tot el país. Venien amb l’esperança d’aconseguir una vida millor i, en general, Catalunya va esdevenir un exemple d’integració a l’escola i el treball de pobles i ciutats, de manera que la integració també ens va enriquir a tots com a societat.

Doncs ara l’onada migratòria cerca el mateix, l’esperança de progrés en un moment en què els empresaris afirmen que sense l’arribada d’aquests treballadors la nostra economia hauria entrat en recessió. Per això, doncs, ha de resultar molt positiva la regularització d’immigrants que ja treballen i viuen aquí. És una regularització puntual com ja s’havia fet amb governs anteriors. La diferència és que ara es polititza des de la dreta i l’extrema dreta amb brams i proclames antiimmigració, generalment racistes.

Entre els economistes, hi ha els qui només defensen l’entrada d’immigrants per a treballar, per exemple, a l’agricultura o feines de la llar. No sé a quin món viuen. Al meu hi veig immigrants fent de metgesses i infermers, a l’administració pública, universitaris fills d’immigrants, lampistes, paletes, a la indústria, arreu…, com en els nadius. I, sense immigració com s’haurien de construir els milers d’habitatges que manquen a Catalunya? Qui construirà les infraestructures de mobilitat que ja necessitem de fa anys? I tantes altres feines que s’han de fer. En definitiva, que no sempre té raó el qui crida més.

La història de Catalunya i de països avançats com els EUA, França, Alemanya, Anglaterra i molts altres ens ensenyen lliçons: hi ha estudis seriosos d’historiadors i economistes acadèmics destacats que no es prodiguen gaire a la premsa però tenen ben demostrat que la immigració aporta beneficis a la societat. La realitat és que l’economia catalana continua generant molta ocupació mentre tenim una de les taxes d’atur més grans d’Europa i un envelliment de la població accelerat, de manera que l’arribada de població jove treballadora genera un efecte net social positiu.

La recepta per garantir l’èxit d’una immigració regularitzada i un major benestar social per a tothom és ben clara: més facilitats d’integració. Per a tots, tant nadius com immigrants, ens cal més i millor educació, formació professional, oportunitats d’inserció laboral i d’habitatge –que ja és una emergència de país!!– per evitar les noves formes de barraquisme. Comencem per aquí, doncs. No hem de créixer per créixer econòmicament: hem de créixer millor, afavorir la integració social i compartir la prosperitat.