Es torna a parlar dels gitanos. Darrerament hi ha hagut conflictes en determinats pobles i barris, seguint una tradició que ja és mil·lenària. I no exagero gens ni mica, si és cert que vers l’any 900 aquest grup humà sortí de l’Índia per a iniciar una llarga i lenta marxa cap a occident. No es van lligar mai a cap religió ni a cap cultura, fos quin fos el país on feien estada. Aquesta independència explica les tensions que provocaven en les societats on s’instal·laven; era un refús mutu. Ara que és moda parlar d’integració, en el cas dels gitanos els sociòlegs haurien d’analitzar, em penso, si s’ha de proposar un projecte de convivència o de coexistència, en funció dels trets renunciables i dels que caldria preservar, d’aquesta singular comunitat humana.

Una de les barbaritats dels Reis Catòlics fou, l’any 1499, que en seixanta dies els gitanos es transformessin en pagesos. Com que no ho van fer –com podien fer – ho?– van quedar immediatament al marge de la llei i la seva persecució, legalitzada.

El president Pujol –ho hem llegit al diari– ha visitat la comunitat gitana de Sant Adrià amb motiu d’una conferència del diputat Ramírez Heredia. Reclamà i oferí solidaritat, i manifestà el desig que el poble gitano no perdés la seva identitat. Existeix, evidentment, una comunitat gitano – catalana, arrelada d’antic, amb la qual no hi ha hagut mai problemes greus, simplement les conegudes i anecdòtiques friccions. Com que darrerament els incidents han tingut més ressò, correm el perill de quedar – nos en la superfície dels fets i no anar al fons de la qüestió. No soc jo, naturalment, qui ha de marcar les línies d’actuació política, però sí que em sembla que és hora d’establir un programa seriós. Els catalans hem de ser sensibles a les minories i actuar oposadament als Reis Catòlics.

El gitano pertany a una ètnia que ha conservat el caràcter a través de mil anys i milers de quilòmetres. Ha conservat uns costums, uns oficis i una moral. (No parlo dels delinqüents, ni dels qui han perdut les arrels sense trobar – ne d’altres). Existeixen arreu d’Europa, i entre nosaltres parlen un caló catalanitzat.

Els gitanos que coneixia en Juli Vallmitjana deien “he anat al Suri i he guanyat un parlucu. Sallo a forata i un penca me n’ha adinyat dèu rumbis” (he anat al Soriano i he agafat un rellotge; surto a fora i un home me n’ha donat deu rals).

Ens interessen els gitanos com a minoria respectable… i respectada: a Iugoslàvia tenen dos diputats que parlen en gitano al Parlament, i els seus discursos arriben a tota la cambra gràcies a un servei de traducció simultània. A Madrid hi ha dotzenes de diputats catalans, que representen molta més gent que els gitanos iugoslaus, i no els és acceptat l’ús del propi idioma.