Per sort, la crisi humanitària viscuda a Ceuta i Melilla, tan lluny i tan a prop, ens confirma que existeix un món real i un altre de paral·lel que habita en els comentaris de les xarxes i dels digitals. Un món en què compten els setanta – dos morts –afegits als dinou que intentaven arribar a Mallorca– i un altre en què tant se li’n fot. El món real el compartim persones que encara conservem un bri d’humanitat i empatia, uns més que altres, això també, que som capaços d’allargar la mà al que ho necessita en lloc d’estigmatitzar – lo amb la porqueria que escampen les ideologies més tòxiques. L’altre món, més virtual que res més, ja ha esdevingut el femer on s’aboquen missatges d’odi, insults anònims, racisme i xenofòbia.

El problema és que el segon món està contaminant el primer, fins al punt que, tal com avança la investigació en curs, ja sabem que les setanta – dues mil persones que van desbordar Ceuta van sentir els cants de sirena miserables d’alguns bruixots de les xarxes conxorxats per difondre la idea que de cop i volta el paradís era a l’abast i valia la pena jugar – se la vida nedant quatre o cinc hores sense por al temut i frustrant retorn. Costa d’entendre com ens hem ficat nosaltres mateixos en aquest corredor de la mort de l’ètica i la solidaritat, on tot és negativitat i on abans, molt al principi d’Internet, trobaves aportacions positives i reflexions serioses que ara s’han fet pràcticament fonedisses. Un company que igual que un servidor intenta mantenir a ratlla la dependència del mòbil i la voracitat de les xarxes –sense renunciar als seus beneficis, és clar–, ha trobat la comparació perfecta del que ens està passant. Actualment la tradicional síndrome dels espectadors dels partits de futbol –també de bàsquet, tot i que no tant– s’ha estès imparable i desafiadora per totes les finestres on els mitjans i els internautes permeten comentar la jugada. Els comentaristes digitals escupen la seva mala llet com tota la vida ho han fet alguns espectadors futbolers, emparats per l’anonimat de la multitud, convençuts que insultar l’àrbitre o els jugadors contraris que tenen la mateixa edat que el seu fill és un dret adquirit. Espectadors que una vegada abandonen el camp de futbol i recuperen la rutina quotidiana esdevenen novament persones normals, educades i socialitzades d’acord amb unes normes de convivència civilitzada.

Vull pensar que els pistolers del teclat, autors de la immensa majoria dels comentaris verinosos que s’han excretat a l’entorn de la crisi d’immigració de Ceuta i Melilla, tenen també aquest doble vessant, que després de teclejar abans de pensar són capaços d’exhibir una mica d’intel·ligència i serenor sense les quals en lloc del proper eclipsi ens mereixem un Armageddon. Des d’aquest vessant, doncs, que és el principal, l’analògic, l’humà, fixem – nos en una xifra feta pública coincidint amb el drama africà: un mes després de la discutida regularització massiva d’immigrants a l’Estat espanyol, el nombre d’afiliats a la Seguretat Social, la que ajuda a pagar els serveis públics i les pensions, ha crescut de 262.000 persones. O sigui, gent que treballa, i que probablement ja era aquí treballant, però que no cotitzava a la caixa comuna.

El drama continua a l’hora d’afrontar com es reparteixen el miler de menors no acompanyats que han quedat a Ceuta i Melilla esperant l’acolliment que els concedeix la llei. El PP, lligat a les exigències de Vox, ha tornat a marejar la perdiu amb la demagògia habitual, rebutjant inicialment la possibilitat d’assumir el repartiment que pertoqui a cada comunitat i desoint fins i tot el crit d’auxili del president de la ciutat autònoma de Ceuta, el popular Juan Jesús Vivas. Ahir a la tarda ja es manifestava el gir de timó en l’absurda estratègia dels que han fet seu el lema “Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley”. Des de Génova parrupejaven que la llei l’acataran però exigien que ni el País Basc ni Catalunya en quedessin exclosos aquesta vegada. És en aquest context que la portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, havia piulat que faran tot el possible perquè a Catalunya no vingui ni un sol d’aquests nens i nenes. Catalunya ha demostrat amb anterioritat prou solidaritat i capacitat receptora, a diferència d’altres territoris de l’Estat, però veient Nogueras desentendre’s d’aquesta manera de la sort dels nous menors africans no pots evitar pensar –amb tristor– que, de la mateixa manera que molts comentaristes de les xarxes es deixen arrossegar pels improperis, alguns partits catalans s’estan deixant arrossegar també pels discursos insensibles.

Hi ha una altra xifra paral·lela pels qui viuen d’esquena a aquesta mena de drames i estan consagrats a la Borsa, el temple dels mercaders. Les coses no deuen estar pas tan malament quan per primera vegada en la seva història l’IBEX ha arribat als 20.000 punts. Per als que no tinguin accions ni hagin llegit mai cap anàlisi borsària, potser això no els dirà gaire res. Els que hi entenen –encara que amb els immigrants fan tot el contrari, se’n desentenen– saben perfectament que és un indicador segons el qual després d’aquest rècord els privilegiats ho continuen sent encara una mica més.