Segons dades provisionals de l’últim padró d’habitants, més de 2,1 milions de persones dels 8,2 que viuen a Catalunya són nascuts a l’estranger. Només una petita part, però, pot votar en unes eleccions catalanes o estatals. De fet, tan sols els naturalitzats espanyols (els que han obtingut la nacionalitat, aproximadament uns 600.000) poden fer – ho, segons consagren la Constitució i la llei orgànica de règim electoral general(Loreg), de manera anàloga a com, de fet, funciona en la majoria de democràcies occidentals. Amb això, el milió i mig restant d’immigrants residents al país no tenen dret a participar en la tria dels governs del lloc on viuen, i com a molt només poden votar en unes eleccions europees –si són naturals de qualsevol país de la UE– o en les municipals. Però encara aquí ni de bon tros ho poden fer tots ells. De fet, ara mateix la llei només permet votar en els comicis locals als ciutadans de la UE, d’un cantó, i als provinents dels tot just 13 estats amb qui l’Estat espanyol té conveni de reciprocitat, que són la Gran Bretanya, Noruega, Islàndia, Nova Zelanda, Corea del Sud, l’Equador, Bolívia, Colòmbia, el Paraguai, el Perú, Xile, Cap Verd i Trinitat i Tobago.

Posant el focus només en el col·lectiu de potencials votants en unes municipals –i deixant, doncs, fora de l’equació la resta d’immigrants i de convocatòries electorals, donada la gran dificultat pràctica que pugui canviar la situació a curt termini–, en tot cas la xifra absoluta és més que notable, ja que avui tindrien dret a votar 508.000 persones majors de 18 anys (519.000 si s’agafa els majors de 16, que el 2027 ja podran també): unes 275.000 procedents dels altres 26 estats de la UE, i 233.000 dels 13 països extracomunitaris. Però la seva participació en la pràctica sol ser raquítica, i queda molt lluny d’estar normalitzada. I aquí és on una entitat històrica com el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (Ciemen) vol posar ara la banya, per la qual cosa ha impulsat i acaba de presentar l’informe El dret de vot de les persones immigrades a Catalunya: anàlisi de les potencialitats en l’àmbit municipal, que, com a continuació d’un primer estudi més genèric presentat fa dos anys, i a partir de l’anàlisi de dades de població immigrant per municipis, apel·la especialment als ajuntaments, i de retruc a les administracions superiors, per tal que tirin endavant accions possibilistes per incrementar la participació del col·lectiu. “La millor manera de potenciar la democràcia i defensar – se dels discursos d’odi és incentivar que els immigrants puguin exercir els seus drets civils i polítics; si el discurs d’odi no té cap cost electoral, acaba calant”, argumenta la doctora en ciències polítiques Gemma Pinyol – Jiménez, autora de tots dos informes. “Cal acostar el vot en potència i la participació efectiva dels qui hi tenen dret, perquè exercir – ho ara és un reguitzell d’obstacles permanent”, constata el president del Ciemen, David Minoves. I és que, tal com descriu el segon document, la participació electoral efectiva avui està condicionada per “múltiples factors” que la limiten, entre els quals els requisits administratius, la necessitat d’inscripció prèvia al cens electoral, el desconeixement dels drets polítics i la manca d’estratègies públiques estables d’informació i sensibilització.

L’estudi, així, proposa incidir en tres grans camps. El primer, la millora de la informació. “Hi un desconeixement general, i moltes persones que tenen dret a vot no ho saben”, exposa Pinyol, que creu que es pot “fer feina” en l’àmbit municipal, per exemple a través de les oficines del padró, però també a les oficines d’estrangeria de l’Estat, per on tard o d’hora passen tots, o fins i tot en les dels agents d’acollida i les entitats socials que hi tracten arreu del país. En aquest sentit, constata que són “fàcilment identificables” els drets de cadascú en funció de la nacionalitat, i es podria donar informació més específica i adaptada als immigrants també en funció de la seva procedència. Fins i tot hi ha veus que també recorden el paper que poden fer les diputacions, que també són administració local i tenen molts recursos.

En segon lloc, l’informe reclama actuar en l’àmbit de la desburocratització, o com a mínim buscar – hi solucions. Per exemple, oferir en el moment de l’empadronament una “inscripció assistida” perquè el nouvingut ja es pugui donar d’alta en el cens electoral. En aquest sentit, això sí, mentre el dels ciutadans de la UE és permanent, i simplement es va actualitzant amb la inscripció de nous ciutadans, el cens de votants dels altres 13 estats amb qui es té conveni es refà des de zero cada cop que venen unes noves municipals. Per tant, els interessats s’hi han d’inscriure cada quatre anys, i amb molt temps d’antelació, ja que es tanca molts mesos abans de la data dels comicis. “Ara mateix un ja ha de fer un exercici previ de registrar – se molt abans del període electoral, i molt poca gent s’activa”, lamenta Pinyol. Com a mostra, un botó: el 2023, dels vora 100.000 comunitaris que viuen a Barcelona, tot just uns 20.000 estaven inscrits al registre. I dels 13 països extracomunitaris, la xifra va ser ridícula: 960. Per això l’autora de l’estudi insta els ajuntaments a avisar com a mínim els potencials interessats perquè es posin les piles, i, en aquest sentit, que hi hagi també un treball de col·laboració amb la Generalitat i l’Estat. En paral·lel, a més, suggereix que es canviï la normativa perquè no calgui refer el registre. “Es pot mirar que hi hagi silenci administratiu positiu perquè no calgui inscriure – s’hi cada vegada”, reclama.

Per acabar, l’informe suggereix que, més enllà d’informar, s’actuï activament, per exemple a través de campanyes, en la sensibilització sobre la importància d’exercir el dret al sufragi. I és que els responsables calculen que els estrangers que tenen dret a votar triguen de mitjana uns deu anys des que arriben a exercir el dret a vot. “Amb el procés de regularització s’ha donat el missatge que poden contribuir econòmicament a l’Estat, doncs se’ls ha de reconèixer la condició d’actors socials i polítics, és un dèficit que cal corregir”, clama Pinyol, que lamenta la “confusió enorme” que la regularització i la llei de nets han generat entre els seus beneficiaris sobre els drets que tenen. “No proposem grans transformacions, però cal una aposta per una democràcia més inclusiva, i cal voluntat política per aterrar – ho”, resumeix l’autora de l’informe, que l’ofereix a les institucions, i sobretot als ajuntaments, perquè se’l mirin i a partir d’aquí actuïn. “Les administracions s’han de posar les piles, i aquestes són accions que es poden fer ja amb l’actual legislació i no requereixen reformes profundes”, analitza.