Han passat més de cinquanta anys des que Hassan II va mobilitzar masses empobrides del Marroc per forçar que Espanya li cedís el Sàhara Occidental. Ara, el seu fill, Mohamed VI, ha permès una Marxa Verda 2.0 per continuar pressionant Espanya, no tant amb l’objectiu d’annexionar – se Ceuta i Melilla com per evitar que el govern espanyol doni aire al Front Polisario mitjançant acords amb Algèria, país que dona suport a la independència del Sàhara, o amb la regularització extraordinària de persones migrants que podria beneficiar membres d’aquest moviment o els seus descendents.

Hassan II tenia clara la debilitat del govern franquista. Sabia que el dictador estava greument malalt i que el règim feia aigües per totes bandes. Per això va mobilitzar milers de persones a la frontera amb el Sàhara, a cinquanta quilòmetres d’Al – Aaiun, anunciant que entrarien a la colònia espanyola per ocupar un territori que afirmaven que els pertanyia. No els emparaven ni la història ni el dret internacional, però Hassan II sabia que aquella extensió de desert disposava de recursos naturals de gran valor: els fosfats que Espanya explotava a Fos Bucraa, els rics bancs de pesca de tota la costa sahrauí i els recursos del subsol d’una terra que, aparentment, és erma i sorrenca.

La Marxa Verda va donar els seus fruits. El rei del Marroc va aconseguir doblegar el govern franquista amb l’Acord Tripartit de Madrid, signat entre Espanya, el Marroc i Mauritània, que va formalitzar la retirada espanyola del Sàhara Occidental i la cessió de l’administració del territori als dos països veïns.

A partir d’aquell acord, les masses mobilitzades pel rei del Marroc es van replegar i van deixar pas a l’exèrcit. Les tropes espanyoles, formades majoritàriament per soldats de lleva que havien estat mobilitzats en diverses ocasions per impedir l’entrada de les forces marroquines, van presenciar amb sorpresa l’arribada d’una gran columna de l’exèrcit marroquí.

Va ser el primer pas cap a l’annexió de facto del Sàhara pel Marroc. La guerra amb el Front Polisario va obligar Mauritània a renunciar a la part del territori que administrava, que finalment va quedar sota control marroquí. Durant tots aquests anys, la monarquia marroquina ha fet tot el possible per obtenir el reconeixement internacional de la seva sobirania sobre el Sàhara, passant – se pel folre les resolucions de les Nacions Unides i el referèndum d’autodeterminació que s’havia de celebrar. Els equips d’identificació de l’ONU van validar uns 80.000 votants considerats sahrauís autòctons, una xifra molt pròxima al cens espanyol, que era d’uns 75.000 habitants. El Marroc, però, va presentar apel·lacions en nom de més de 100.000 sol·licitants rebutjats, fet que va acabar paralitzant el procés.

Ara Mohamed VI ha permès que més de 50.000 persones, moltes d’elles desesperades, travessessin la frontera i arribessin a Ceuta, amb el desastre humanitari que això ha comportat, amb una seixantena de morts, que deu lamentar. Ho ha fet d’una manera més discreta que el seu pare, però coneixent perfectament la posició geopolítica del seu país i la seva importància per als interessos dels Estats Units i d’Israel. Ha fet veure que desconeixia que tanta gent volgués sortir del Marroc, però sap que Pedro Sánchez i el seu ministre de l’Interior, Fernando Grande – Marlaska, han entès que, si volen mantenir la frontera sota control, han d’acceptar que el Sàhara sigui marroquí. En cas contrari, el Marroc sempre pot tornar a organitzar noves marxes verdes.