A veure, és molt simple: si al teu país no pots ni respirar, busques un altre lloc per viure. Perfecte. Però això no és una barra lliure. Si vols venir, vens amb contracte, amb els papers en regla, amb la comunitat autònoma sabent qui ets i per què vens. I quan s’acaba el contracte, si no hi ha renovació, cap a casa. No hi ha debat. El que és absolutament intolerable és entrar com si fos una competició d’obstacles: saltar tanques, nedar quilòmetres, esquivar patrulles… Tot molt heroic, sí, però il·legal de dalt a baix. El 30 de juliol, un grup va decidir fer la travessia nedant. No sé quants eren, però ja n’hi ha prou. Això és inadmissible. I els governs? Doncs com sempre: mirant cap a una altra banda, fent veure que no passa res. Una vergonya. I després ve la broma pesada: aquestes persones necessiten menjar, llit, metge… Tot molt humà, sí, però també molt car. I nosaltres, que hem cotitzat tota la vida, quan necessitem anar a la Seguretat Social, ens donen cita per dos o tres mesos. O per un any, si tens la mala sort de necessitar alguna cosa urgent. Això és una presa de pèl monumental. El govern? Doncs per a això hi és: per fer la seva feina. I si no en saben, que dimiteixin i deixin pas a algú que no es perdi entre carpetes i excuses. I quan vaig a la Seguretat Social, hi vaig amb el meu cotxe. Arribo i no hi ha ni un forat per aparcar. Tot ple. És clar, jo no tinc un Falcon per aparcar a la porta i baixar com si fos un ministre en gira.