Les imatges de milers de persones entrant a Ceuta han tornat a sacsejar Europa. Però la pregunta ja no és què ha passat a la frontera espanyola, sinó per què continua passant, i la resposta apunta a una estratègia que la Unió Europea ha convertit en un dels pilars de la seva política migratòria: externalitzar el control de les fronteres.

Fa anys que Brussel·les i molts estats membres prefereixen pagar perquè les persones migrants no arribin a territori europeu. Els acords amb el Marroc, Tunísia, Líbia, Egipte i Mauritània s’han presentat com la fórmula per reduir les arribades. I, efectivament, les xifres han baixat. Però, quan el control de les fronteres depèn de governs que vulneren drets humans o utilitzen la migració com a instrument de pressió, Europa queda a mercè dels seus interessos.

La crisi de Ceuta n’és una demostració. Quan un país tercer decideix afluixar el control fronterer, sigui per obtenir més finançament, concessions polítiques o suport diplomàtic, la frontera europea es converteix en una eina de pressió. La reacció de Brussel·les ha estat també reveladora. El comissari europeu de Migració, Magnus Brunner, va oferir més suport a l’Estat espanyol, inclòs el desplegament de Frontex, i va insistir que la protecció de les fronteres exteriors continua sent una prioritat. Paral·lelament, la Comissió Europea va confirmar els contactes amb el Marroc perquè reforci el control de les sortides. És a dir, la resposta continua sent aprofundir en el mateix model.

Aquest episodi arriba, a més, en un moment en què la política migratòria europea viu el gir més profund en dècades. El Pacte Europeu de Migració i Asil, el nou reglament de retorns i la possibilitat de crear centres de retorn en tercers països consoliden una aposta per l’enduriment. Ursula von der Leyen ha assumit part de les receptes defensades fins fa poc per governs com el de la italiana Giorgia Meloni: més expulsions, més control i més obstacles per accedir a la protecció internacional. El juny passat, durant un debat al Parlament Europeu, diversos eurodiputats van interrompre la sessió amb crits de “Send them back!” (‘retorneu – los!’). Fa només uns anys hauria estat impensable, però avui és el reflex d’un discurs que ha deixat de ser patrimoni exclusiu de l’extrema dreta.

Les reaccions a la crisi també ho evidencien. Meloni va arribar a plantejar la suspensió de Schengen amb l’Estat espanyol, mentre que el ministre d’Afers Estrangers italià, Antonio Tajani, la va atribuir a un suposat “efecte crida” derivat de la regularització impulsada pel govern espanyol.

El que és evident és que cada nova crisi alimenta la demanda de més control, més expulsions i més externalització per part de molts estats. La crisi de Ceuta és, una vegada més, el recordatori que les fronteres externalitzades no desapareixen, i que una política basada a contenir els fluxos a qualsevol preu acaba tenint un cost molt més alt per a la Unió Europea: pèrdua d’autonomia, de credibilitat i, sovint, de coherència amb els valors que defensa.