Poseu a la mateixa coctelera: instrumentalització política del Regne del Marroc de la immigració irregular; manca de reacció adequada del govern espanyol; malestar dels veïns de Ceuta i Melilla amb la creixent pressió demogràfica; misteri a l’entorn del material obtingut del mòbil de ministres espanyols amb el programa d’espionatge Pegasus; ineficàcia del CNI; radical canvi de posició del govern de Pedro Sánchez sobre la situació del Sàhara i el Front Polisario; populisme barat de la dreta; efecte crida del Tribunal Suprem per aturar les devolucions en calent dels que arriben nedant; passat expansionista espanyol amb sobirania sobre dues ciutats autònomes continentalment africanes; màfies que trafiquen amb éssers humans; l’administració de Trump fent costat al Marroc en les fronteres nord – africanes… Sacsegeu – ho fort, mirant que no exploti, i en pot sortir una idea aproximada de què hi ha darrere l’actual crisi migratòria a la zona.

Busquem diferents prismes que ens ajudin a focalitzar – ho i contrastar – ho. Comencem per Maria Luisa, que fa trenta – cinc anys que viu a Ceuta i ahir era una de les proclamaven el seu “me gusta la fruta” en la visita del president espanyol. Fins i tot sense ser socialista ja resulta indignant i fa fàstic la facilitat amb què la gent, sigui del partit que sigui, ha normalitzat rebre al crit d’“hijo de puta” un representant institucional. Es calcula que a Ceuta hi han arribat fins a cinquanta mil immigrants irregulars, a peu o nedant, i, el més important, amb el lamentable balanç provisional de 67 persones mortes en l’intent. “La culpa no la tenen pas ells”, afirmava la mateixa dona davant les càmeres de la televisió, recordant que les relacions amb les associacions musulmanes han estat sempre correctes però que la pressió demogràfica s’ha tornat insostenible. “No és pas ara que ha de venir Sánchez”, afegia la veïna: “Fa setmanes que s’estava avisant del nou degoteig d’immigrants. Ara ja no hi ha res a fer. Què faran, si ja estan tots escampats per les muntanyes!?” En realitat, ahir a la tarda molts dels nois i noies que havien provat de forçar la frontera estaven tornant a casa per voluntat pròpia –48.300 segons xifres oficials espanyoles– i les gestions governamentals obligaven el Marroc a intervenir d’una vegada des de la seva banda per reduir el flux de gent. Mentrestant, però, el llenguatge prebèl·lic que tant agrada al PP i a Vox –reclamant des del primer moment l’exèrcit contra la suposada “invasió” de joves en edat militar– arrossegava algunes cancelleries europees com Itàlia, Franca, Finlàndia i Dinamarca a proposar, de manera precipitada, l’exclusió de l’Estat espanyol de l’espai Schengen, que garanteix la lliure circulació al continent. Com si Europa tornés a començar als Pirineus i tot de cop oblidessin que Ceuta i Melilla són la frontera sud del continent, de la qual no se’n poden desentendre amb tanta facilitat. Només hi faltava l’Elon Musk comparant la crisi migratòria amb una invasió de zombis. El clímax de la demagògia oportunista, però, l’aportava Trump: “Els EUA acabaran com Ceuta si guanyen els demòcrates.” I nosaltres acabarem com els EUA si mai mana la ultradreta, hi podríem afegir. Aquesta visió apocalíptica posava l’accent en el tancament generalitzat de comerços per por a uns saquejos que no hem pas vist prou documentats i encara menys viralitzats. I a les tertúlies es manifestaven dues posicions diferenciades, entre aquells que parlen de “crisi humanitària” i els que prefereixen parlar de “crisi de seguretat”, com la diputada del PP Ana Vázquez, que insistia a acusar el govern espanyol de deixar la gent de Ceuta a la seva sort i de ser dèbil davant de Rabat.

Ahir el president espanyol es deixava contaminar una mica per aquesta tendència a veure guerrers on tan sols hi ha nois i noies amb pantalons curts i samarreta de màniga curta –una mica malgirbats per ser invasors, la veritat– i parlava obertament “d’atac a la integritat territorial espanyola”. Però Sánchez no podia dissimular com de malament s’ha gestionant una situació que ha portat 50.000 persones de cop a desembarcar en una ciutat de poc més de 80.000. La solució, en tot cas, no pot ser testosterònica. Han fallat, o no han arribat on havien d’arribar, els serveis secrets monclovites, perquè ja feia dies que es produïa un creixent degoteig d’immigrants. L’eficàcia del CNI ja es va posar en qüestió quan els mòbils de ministres espanyols van ser espiats amb el programa Pegasus. D’aleshores ençà no se’ns ha explicat quin material sensible va aconseguir el Marroc, però sí que sabem que va ser destituïda de manera fulminant la directora de l’organisme, Paz Esteban, i que de cop i volta el govern de Sánchez va deixar de donar suport al poble sahrauí.

Més testimonis, ara el de Nas Hazeb, de les joventuts del PSOE de Granada, espanyol d’origen marroquí de 23 anys, també a la tele: “El meu resum és que les esquerres han arribat tard.” Més disposat a passar a l’acció contra les pressions marroquines era Pablo Fernández, el portaveu de Podemos: “Això és fruit d’un acte polític del govern del Marroc contra Espanya i tenim instruments per respondre. Per exemple, imposant aranzels al comerç.” No, d’en Trump, el bruixot de la sinistra policia d’immigració, és millor no copiar – ne cap idea.