Cada agost repetim el mateix ritual. Ens llancem a carreteres i autopistes, formem cues interminables, i aeroports i estacions baten rècords de passatgers carregats amb maletes. En diem operació sortida, un clàssic del calendari de l’últim dia de juliol i el primer d’agost. Enguany, però, l’atenció també s’ha fixat en un altre punt: la frontera africana entre el Marroc i l’Estat espanyol, a Ceuta. Unes seixanta mil persones l’han travessada de manera irregular, col·lapsant la ciutat i provocant un autèntic sisme polític a Europa, on s’han encès totes les alarmes sobre l’espai Schengen. Vist des de l’Estat espanyol, és una operació entrada; vist des de l’altra banda de la frontera, és, simplement, una sortida. O una fugida. O una esperança. Mentrestant, uns es queixen perquè el vol s’endarrereix o perquè l’aire condicionat del tren no funciona. Uns altres travessen el mar sense cap garantia d’arribar enlloc. Prop d’una cinquantena hi han perdut la vida. Molts dels qui ho han aconseguit s’han trobat un món ben diferent del que imaginaven i ja han tornat a casa després d’haver – s’ho jugat tot. Les causes són infinitament més complexes que un titular. Hi ha pobresa, manca d’expectatives, rumors propagats per les xarxes socials, interessos geopolítics i fronteres convertides en instruments de pressió diplomàtica. Vivim en un món que no para de moure’s. Uns perquè poden triar on passar quinze dies de vacances. Uns altres perquè senten que no poden permetre’s quedar – se on són. Al capdavall, la migració no és tan diferent del turisme: tots dos moviments neixen del desig de trobar un lloc millor. La diferència és que el privilegi consisteix a poder decidir si el viatge tindrà bitllet de tornada.