L’entrada descontrolada de desenes de milers de joves marroquins a Ceuta, un moviment que costa d’imaginar sense l’encoratjament actiu del Marroc, obre l’enèsima crisi diplomàtica entre Madrid i Rabat i torna a situar sota el focus l’enorme complexitat de la gestió migratòria. És veritat que aquesta crisi conté tots els ingredients que caracteritzen la turbulenta relació hispanomarroquina i que sembla reproduir el patró seguit habitualment pel rei alauita: servir – se de la carn de canó que són els joves sense expectatives de futur al país com a eina de pressió política contra el govern de torn a Madrid. Així va passar el 2021, quan Mohamed VI va reaccionar a l’hospitalització del líder sahrauí a La Rioja. Ara no ho sabem del cert, però podríem especular amb una possible resposta a la reconciliació de Sánchez amb Alger després de la traïció de l’entrega del Sàhara Occidental al Marroc; o a la tramitació d’una proposició de llei per concedir passaport espanyol als sahrauís nascuts abans del 1975; o a la pressió de Trump, aliat de Rabat, per castigar Sánchez i la seva veu crítica en les guerres de Gaza i l’Iran.

Però més enllà dels motius que hagin empès aquesta nova onada de joves a Ceuta –venim d’una regulació massiva d’immigrants a l’Estat–, cal veure que la crisi agafa dimensió europea des del moment que es produeix en el que es considera frontera sud de la UE i hi reaccionen governs i institucions comunitàries, i des del moment que l’extrema dreta continental l’aprofita per justificar el seu discurs xenòfob i atiar les pors a la “gran invasió”. L’episodi de Ceuta ens recorda el drama humanitari que es viu a la riba sud del Mediterrani –es compten desenes de morts en els intents d’arribar nedant fins a la platja d’El Tarajal– i la naturalesa perversa d’una política migratòria, l’europea, que, en lloc d’abordar l’arrel del problema, subcontracta règims autoritaris per fer de murs de contenció d’immigrants i refugiats. Una política contrària als valors humanitaris que la UE diu defensar i també ineficaç, ja que tampoc evitarà l’arribada continuada dels que fugen de guerres i misèria, herències –no ho oblidem– del passat colonial europeu.