Al voltant de la regularització extraordinària de persones treballadores migrants que el govern estatal va aprovar fa uns mesos, potser no s’ha aprofundit prou sobre per què de manera recurrent es generen aquestes bosses de milers de persones atrapades en una situació d’irregularitat administrativa que, també periòdicament, necessita ser arranjada a cop de decret.

Cal fer avinent en primer lloc que aquesta vulnerabilitat dels sensepapers la genera el mateix marc jurídic: la llei d’estrangeria (4/2000), que, si bé potencia l’arribada a casa nostra de directius o emprenedors, furta de vies legals per immigrar treballadores que no poden acreditar una qualificació de cert nivell, amb la qual cosa han de viure un temps en la irregularitat, fins que puguin demostrar el que la llei anomena “arrelament”. És aquí on veiem que hi ha una lògica mercantilista que admet l’entrada de població estrangera a canvi que renunciï al seu estatus jurídic, per així poder entrar al mercat laboral, en els oficis més modestos i deixant que sigui l’empresa la que pugui regir el destí de les seves vides.

De manera indiscutible, és benvinguda la regularització, en la mesura que permet a les treballadores recuperar drets que mai no s’haurien d’haver perdut, ascendir a allò que els experts anomenen “ciutadania social”, i que, per la via de poder gaudir de subsidis o serveis públics, d’alguna manera compensa, si més no parcialment, la dependència de l’evolució del mercat laboral.

Tanmateix, resta sense resoldre el problema de fons, i és que les persones migrants hagin de passar per un període més o menys llarg de temps en què són subjectes sense drets, amb tot el que tot això comporta per aixecar un projecte vital que pugui tenir continuïtat. Si com ha dit algun president de patronal “necessitem la immigració com l’aigua que bevem o l’aire que respirem”, caldria abandonar aquestes lògiques perverses, impròpies d’estats democràtics, que només cerquen tenir sempre a disposar mà d’obra explotable.