Durant el Mundial de futbol 2026 la senadora paraguaiana Celeste Amarilla va publicar a les xarxes socials missatges molt insultants contra el jugador Mbappé després que la selecció francesa hagués eliminat Paraguai. El va titllar de “camerunès colonitzat” –Mbappé és francès, nascut a París i d’origen camerunès–, “nou ric” i “prepotent”. I, després, ja a regna solta, en una mostra de racisme escandalós, va assenyalar – lo com “una bèstia, que no va aprendre ni a escriure, que en comptes de llet materna xuclava cocos i que el més instruït que va sentir eren ximpanzés”.

Quan la senadora compara Mbappé amb un ximpanzé, l’està animalitzant, és a dir, deshumanitzant. La deshumanització és un procés psicològic pel qual es neguen atributs humans a un individu; cosa que equival a situar – lo en una categoria inferior, per així poder justificar – ne l’agressió o qualsevol altre comportament inadmissible. Els qui animalitzen l’altre, el contemplen com algú menys racional i també menys digne de consideració moral, per la qual cosa pensen que s’hi pot operar a conveniència. Aquesta manca de racionalitat la tradueixen en expressions com ara “salvatges, primitius, incivilitzats…”. Aquests van ser els arguments que van permetre l’esclavatge en un passat que hauríem de tenir molt present.

En aquest procés de deshumanització també se’ls sol atribuir una delinqüèn­cia estructural, és a dir, inherent al grup al qual pertanyen, en lloc de considerar una conducta criminal determinada com un fet individual. Per posar – los un exemple, tinc a prop meu un adolescent català d’origen etíop, que ha constatat més d’una vegada com comerciants tanquen­ les portes de les seves botigues si veuen que ell s’hi aproxima. I no, mai no ha comès cap delicte, és un bon estudiant i una persona excel·lent, però alguns venedors fan recaure sobre d’ell el seu racisme­ recalcitrant. Aquesta negació de la dignitat d’una persona és patent a Jo sé per què canta l’ocell engabiat, que narra la infància i l’adolescència de l’autora, Maya Angelou, al sud segregat dels Estats Units, on el racisme és estructural.

La deshumanització s’ha usat al llarg dels segles contra els grups humans als quals s’ha pretès subordinar, per tant, no només amb les persones negres sinó també, per exemple, amb les dones. D’aquí titllar – les de truges, gosses, porques… Els puc posar un altre exemple: una dona jove que m’és propera, catalana d’origen bolivià, va a fer les pràctiques d’infermeria a un sociosanitari. Quan la veu, el psiquiatre del centre li amolla (en castellà): “Anda, otra zorrita”. Ella, una dona educada, treballadora, empàtica i bonica, es queda corgelada per l’insult.

Cosificar és una altra manera de deshumanitzar. Als presoners dels camps de concentració se’ls atribuïa un número que els anul·lava la identitat. Ja no eren un home o una dona, sinó només una cosa. El mateix passava amb els esclaus, a qui es canviava el nom per un altre que decidia “l’amo”. Tornant a la jove infermera d’abans, ella també va tenir una professora a primària que no va aconseguir mai recordar el seu nom –un de molt comú– mentre que el de les nenes blanques no l’oblidava mai. Hi ha un llibre de Marilar Aleixandre, Les males dones, que explica el destí que esperava al segle XIX a les recluses de la presó de dones d’A Coruña. Al text es pot constatar fins a quin punt eren humiliades, tractades com a éssers de segona, aquelles a qui el sistema no considerava que fossin bones dones.

En qualsevol cas, Mbappé no es va quedar en silenci davant del racisme de la senadora: “Vostè és una dona menyspreable i indigna del seu càrrec. No representa el Paraguai”. El futbolista té raó, la dona és menyspreable pel que diu, però, a més, pel comportament racista no és digna d’ocupar un lloc de representació pública.

I el pitjor va ser el contraatac de la senadora: “Qui sou per tractar – me d’indigna o menyspreable? Violència de gènere pura i dura”.

No, senadora, la resposta de Mbappé no és violència masclista, i fer servir una llei de manera malintencionada, com fa vostè, és un mal servei a les víctimes reals. A Espanya, només posant el focus en les assassinades, ens dona un resultat de 57 des de començament d’any. (Feminicidio.net)