Només hi ha un esport que pot competir amb el futbol com a esport rei de masses: l’odi. L’esport d’odiar, a més, té l’avantatge comparatiu de no requerir una bona forma física a l’odiador, que el pot practicar des de casa, i de ser no només compatible amb l’observació d’un mundial de futbol, sinó que la pilota és estimulant de l’aversió si qui la domestica amb regatejos imaginatius és un geni precoç català que ha nascut al barri mataroní de Rocafonda. Coincidint amb el triomf d’Espanya en la final del mundial contra l’Argentina de Leo Messi, l’observatori del racisme i de la xenofòbia Oberaxe ha publicat el seu butlletí de monitorització de les xarxes socials corresponent al mes de juny i hi ha detectat en total 40.861 continguts relacionats amb discursos d’odi i narratives discriminatòries difosos a través d’internet coincidint amb el mundial dels Estats Units. Una de les víctimes preferents de la presència significativa de missatges racistes i d’islamofòbia en aquest mundial dels Estats Units, Mèxic i el Canadà ha estat Lamine Yamal.

Si a l’estadi de Cornellà – El Prat en l’amistós entre Espanya i Egipte del mes d’abril ja va haver de sentir in situ el càntic “Musulmán el que no vote” –“Sé que anava per l’equip rival i no era una cosa personal contra mi, però com a persona musulmana no deixa de ser una falta de respecte i un fet intolerable“, censurava el 10 del Barça–, el gol amb què Lamine Yamal obria el marcador contra l’Aràbia Saudita en el segon partit d’Espanya del mundial va significar el despertar del racisme espanyol sublimat. “La celebració del seu primer gol en el torneig, mitjançant el gest musulmà del suyud, va ser utilitzada per qüestionar la seva pertinença i legitimitat com a representant de la selecció espanyola, amb comentaris com ara «nuestras raíces humilladas», «moro asqueroso», «moros nunca», «no es digno de ser español». Aquests episodis reflecteixen com l’esport pot servir de context per a la difusió de discursos d’odi que no només afecten esportistes concrets, sinó també els col·lectius amb els quals se’ls associa”, argumenta l’observatori del Ministeri d’Inclusió d’Elma Saiz.

Les plataformes no es comporten amb la mateixa diligència a l’hora de retirar el contingut vexatori. Si bé la xinesa TikTok registra la taxa més alta de retirada, amb un 98% de continguts reportats eliminats (vuit punts més que al maig), X –d’Elon Musk– té una taxa del 93%. Facebook –que té Mark Zuckerberg com a amo– va retirar el 62% dels missatges notificats, però Instagram –igualment de Meta i Zuckerberg– només va eliminar el 32% dels missatges reportats. El percentatge més baix és de YouTube (8%). Per procedència, els d’origen nord – africà reben el 88% dels atacs i són de nou el primer grup diana de discursos d’odi.

Que la passió pel futbol que l’escriptor madrileny Javier Marías definia com “el retorn setmanal a la infància” no expulsa l’odi, és tan cert com que en cada portaveu al Congrés hi ha un editorialista d’urgència. “Espanya torna a conquistar Amèrica! Som la millor nació del planeta!”, va lloar Ester Muñoz (PP). “No es pot ser més cateta. El PP i els seus portaveus no saben celebrar sense recórrer al racisme i al colonialisme. Molt a pesar seu, guanya una Espanya diversa i, sí, amb negres i musulmans”, rebatia Tesh Sidi (Más Madrid – Sumar). Més didàctic és Gabriel Rufián (ERC) a l’hora d’explicar a catalans i bascos la lliçó del mundial. “Milers de persones a Euskadi i Catalunya animen la selecció espanyola simplement perquè està plena de bascos i catalans i perquè (encara) no poden animar la selecció basca i catalana. Seleccions que no arribaran sense prou suport popular. I eternament cabrejats i insultant – los, assenyalant – los o menystenint – los, no sembla la millor manera d’arribar al suport popular. Per guanyar un país cal entendre i acceptar la seva diversitat. Si no és que vols ser una tribu i no un país”, va il·lustrar Rufián.