Benvolgut Monsieur Printemps,

A risc de perdre el seny, intentaré contestar la seva pregunta número 10: “Per què va anar a Sud – àfrica quan hauria d’haver sabut que era un estat racista?” Perquè hi havia estat amb la meva mare el 1934, quan jo tenia sis anys i el meu estimat pare, tot i que jo no ho sabia, patia un càncer de llavi per fumar massa Churchman, uns cigarrets que li anaven esquinçant la pell dels llavis, fet que es va agreujar quan va començar a fumar amb pipa; perquè la meva mare, tot i que havia nascut a Melbourne (Austràlia), s’havia criat a Johannesburg, on el meu avi era un constructor adinerat, i ella volia visitar els seus parents; perquè jo havia estat al llit a causa d’una febre glandular i van pensar que un viatge per mar i un canvi de clima em farien bé; perquè aquell any allà el vaig gaudir i en canvi no gaudia de la vida a la Gran Bretanya el 1951, amb el racionament i tota mena de restriccions i mancances; i finalment, per respondre la seva pregunta enverinada, perquè no tenia ni idea de fins a quin punt Sud – àfrica era un estat racista.

Contesta això la seva pregunta? No. Hi estic d’acord, però simplement volia demostrar que allò que per a vostè sembla una pregunta senzilla amb una resposta fàcil és, de fet, un monstre amb molts caps que em portaria anys contestar. No crec pas, assegut com deu estar, probablement en una biblioteca universitària o en una habitació envoltat dels retalls de premsa que amb tanta assiduïtat ha anat col·leccionant, que això se li hagués acudit mai. La ment acadèmica frisa per aquelles respostes que pot organitzar segons un patró coherent, però la vida és més aviat capriciosa i ingovernable. Quanta gent era conscient el 1951 del que acabaria significant l’apartheid? Digui – m’ho vostè. Bé, sí, el color de la pell ja significava una barrera prou negativa i el racisme era un fenomen mundial, però el noranta – nou per cent dels blancs ho donaven per fet. O sigui que, si us plau, no assumeixi que vaig anar a Sud – àfrica sabent que era un país on els negres eren pràcticament esclaus i on aviat ho acabarien sent. No, hi vaig anar perquè recordava un viatge en tren el 1934 a través de les muntanyes del riu Hex des de Ciutat del Cap i una nit amb un cel tan ple d’estrelles que no he pogut oblidar – ho mai. I l’endemà al dematí vam creuar el Karoo, aquell semidesert que m’havia imaginat tantes vegades mentre sentia les històries dels anglo – bòer i dels genets bòer que la meva mare havia vist tan sovint durant la posta de sol quan la van evacuar de Johannesburg en esclatar la guerra. També hi vaig anar perquè de petit havia llegit i rellegit les aventures de Jock of the Bushveldt, amb dibuixos al marge de cada pàgina i il·lustracions a tot color de cocodrils, babuïns, i carros de bous enfilant – se per camins de muntanya a l’est del Transvaal amb en Jock, el més menut de la cadellada, corrent al seu costat. Hi havia altres llibres que també havien format la meva imatge de Sud – àfrica i altres històries que m’havien explicat els meus pares. De fet, em vaig adonar més endavant que m’havia criat en una casa amb moltes influències de Sud – àfrica. El meu pare hi havia estat uns anys després que morís la seva primera dona de febre puerperal el 1908, i allà havia conegut la meva mare. Però tot això pertany a una altra pregunta amb una resposta encara més llarga i complexa.

El més rellevant de la seva pegunta és que arribar a Sud – àfrica amb vaixell el 1951 era virtualment impossible. De l’única manera que ho podia fer era travessant França fins a Marsella i agafant el Warwick Castle, un vaixell que havia desembarcat passatgers a Gibraltar i a Marsella. Fins i tot així, per aconseguir una cabina vaig haver de comprar un bitllet de primera classe, cosa que volia dir mudar – se per anar a sopar i seure incòmodament amb un pastor anglicà, la seva dona i la seva filla, cap dels quals despertava en mi cap mena d’atracció, així com tampoc jo devia ser per a ells una companyia gaire agradable.

El viatge va ser llarg. Crec que va durar sis setmanes perquè ens vam aturar a Genoa, Port Said, Port Suez, i a Port Sudan, on vaig patir una insolació i el metge del vaixell va haver de donar – me pastilles de sal. Estàvem a més de cinquanta graus sota un cel de plom. Després vam passar per Aden, Mombasa, Tanga, Das – es – Salaam, Beira i Lourenço Marques abans d’arribar a Durban. Crec que ens vam estar tres dies a Port Sudan i deu a Mombasa, perquè va ploure i algun dels articles que carregàvem o descarregàvem es veu que era al·lèrgic a la pluja. El cas és que va ser un viatge interessant i prou plàcid i l’únic moment emocionant que recordo va ser l’admiració per un francès que havíem recollit no sé on i que, mentre feia l’amor amb la dona del cap de justícia d’Uganda o de Tanganyika, va descobrir que allò que ell havia considerat erròniament un excés de fervor per part d’ella era en realitat un atac d’epilèpsia. En comptes de deixar – la sola amb el seu atac, va anar a buscar el metge del vaixell. Tothom va estar d’acord que s’havia comportat com un veritable cavaller, tot i que el que diria o faria el cap de justícia –que aleshores no era a bord– quan se n’assabentés, quedava obert a l’especulació.

La meva pròpia luxúria es va dirigir cap a una dama robusta de Johannesburg que em va semblar d’allò més desitjable en vestit de bany. Mai vaig arribar a saber si el seu rendiment estava a l’altura de la seva aparença. I me n’alegro. Durant els deu anys que vaig passar en aquell país tan poc estimat, vaig aprendre a témer les dones grosses i poderoses, la luxúria de les quals sobrepassava amb escreix les meves fantasies.

Però m’estic desviant del tema, i tota la culpa és seva per fer – me preguntes que, només aparentment, semblen senzilles. Vaig anar a Sud – àfrica a la recerca dels somnis evocats per les històries dels meus pares i pels llibres que havia llegit, i també, és clar, pel record dels dies feliços que hi vaig passar el 1934. Hi vaig trobar un malson.

Continuarà…

Traducció de l’original anglès: Miquel Martín i Serra