Fa temps que Aliança Catalana ocupa una part important del debat polític català. Paradoxalment, com més se la vol arraconar o desacreditar, més presència acaba guanyant. Alguns mitjans i sectors polítics semblen ignorar una lliçó ben coneguda: intentar amagar una realitat sovint només serveix per donar – li més visibilitat. Es qualifica AC d’extrema dreta, racista o fins i tot neonazi, però, tanmateix, són tants els que posen les etiquetes com els que no les accepten. Hi veuen, més aviat, una opció que recull part de l’espai polític que durant dècades va representar el catalanisme assenyat. Alguns pensem que Convergència i Unió, si hagués sobreviscut, hauria evolucionat en una direcció semblant. També sorprèn que es presenti com una anomalia el suport de Sílvia Orriols a determinats líders internacionals quan bona part de les dretes occidentals mantenen posicions similars. Ens agradi o no, els vents polítics bufen avui en una direcció molt diferent. Pel que fa a la qüestió nacional, molts independentistes hem arribat a la conclusió que l’estratègia d’anar sempre amb el lliri a la mà no ha donat els resultats esperats. Ha arribat el moment d’ensenyar les dents en la defensa dels interessos de Catalunya. Potser és per això que AC continua creixent i que cada vegada més catalans ens plantegem donar – li el nostre vot.