Aquest és un escenari que els diferents actors per a les presidencials franceses del 2027 no s’esperaven. Perquè pràcticament tots donaven per fet que la ultradretana Marine Le Pen no es presentaria per quarta vegada a les eleccions a causa del judici en apel·lació per l’ús d’assessors europarlamentaris ficticis i donaria pas a una successió ordenada amb el seu delfí Jordan Bardella. Però els jutges del Tribunal d’Apel·lació de París van deixar dimarts de la setmana passada la porta oberta perquè la decisió final la prengués la mateixa Le Pen, en condemnar – la una altra vegada però aixecant – li l’execució immediata d’inelegibilitat de cinc anys perquè ja ha complert quinze mesos des que se la va sentenciar en primera instància, el març del 2025.

L’altra pirueta ha estat que, en anunciar un recurs al Tribunal de Cassació, els dotze mesos pronunciats de presó ferma que havia de complir amb braçalet electrònic queden suspesos en el nou veredicte. I, així, arribem al 18 d’abril del 2027 amb una Le Pen que en els sondejos se situa al capdavant amb prop d’un 35% d’intenció de vot en la primera volta i, a la segona volta, el 2 de maig, guanya a qualsevol dels altres candidats declarats.

“Aquest vespre, jo soc candidata a l’elecció presidencial i no canviaré d’opinió”, va declarar el mateix dia de la sentència en apel·lació Le Pen en una entrevista a l’informatiu de la primera cadena privada francesa TF1, relegant el jove president del partit Rassemblement National (RN), Bardella, que ja es preparava per ser el candidat, a la seva funció de “binomi” com a futur primer ministre si la interessada es converteix en presidenta de la República.

“Estic contenta que es doni als francesos la seva llibertat de votar”, declarava satisfeta a la televisió sobre un veredicte molt calculat que redueix temps de presó i inelegibilitat, tot i que ratifica la condemna en primera instància “per desviaments de fons públics” entre el 2009 i el 2016 al Parlament Europeu i “complicitat de desviaments de fons públics en qualitat de presidenta del Front National [l’antic nom de l’RN, de l’època del seu pare, Jean – Marie Le Pen]”. Uns desviaments estimats en 2,8 milions d’euros, malgrat que no s’aprecia enriquiment personal.

Aquesta és la jugada que busca Le Pen, hereva d’una dinastia que es perpetua des de fa més de cinquanta anys al país (el seu pare ja va passar a una segona volta enfront de Jacques Chirac el 2002) i que, tot i les disputes familiars i escissions momentànies, tornen a ajuntar – se perquè, per exemple, la seva neta Nolwenn Olivier hagi estat nomenada cap de comunicació per a la campanya de les presidencials. És a dir, utilitzant la carta populista d’algú que s’aixeca de tots aquests revessos judicials amb pàtina genealògica perquè siguin els electors els qui facin el judici final.

El que passa és que tots els analistes recorden la proclama del partit el 1993 quan presumia de “mans netes, cap alt”, perquè es presentaven com a antisistema encara amb pocs càrrecs electes. La resta de la classe política ha incidit fonamentalment en aquesta paradoxa, però no subestimen la capacitat de la filla petita de Le Pen de seguir proclamant – se víctima del sistema com a argument mobilitzador. És el cas d’una esquerra que torna a estar més dividida que mai, entre l’insubmís Jean – Luc Mélenchon que també es presenta per quarta vegada consecutiva a les presidencials i un pol socialista i ecologista que tergiversa sobre l’organització d’unes primàries sense Mélenchon i corre el risc de perdre’s en l’intent.