Davant la incomprensió que alguns personatges exhibeixen davant el fet lingüístic català –i encara més: davant la seva agressivitat– convé de tant en tant recordar que hi ha casos ben significatius de l’esperit contrari. Potser el lector recordarà que ja fa temps vaig citar un porter barceloní, d’origen andalús, que s’havia dedicat a estudiar català i havia esdevingut una lliçó per a tots els veïns.

Ara vull exposar el cas d’un mestre d’E.G.B., andalús d’Almeria, que si no m’equivoco s’estrenà a Balsareny. Al cap de tres anys torna al seu país, no pas per sentir – se refusat per Catalunya, sinó perquè s’ha de traslladar a Andalusia a formar – hi una família. I hi torna convertit en un catalanòfil, segons ens demostra l’editorial que ell mateix signa a Sarment, butlletí del Centre Cultural de Balsareny. En copio uns paràgrafs.

“No sentir – se estranger en una terra vol dir participar – hi de tota la cultura. No n’hi ha prou de dir «sóc català». No podem dir això si no hi estem del tot integrats, i aquesta integració passa, sense cap mena de dubte, per la llengua”. “Les persones que van arribar a casa nostra abans de la gran emigració s’hi han integrat. No podien ser sempre forasters en una terra on volien viure. Quan es va produir, però, la gran emigració, la gent que arribava no sentia la necessitat d’integrar – se. Les grans ciutats – dormitori, els getthos que es formaren… amb l’ajut dels mitjans de comunicació, tot plegat va fer que no es trobessin amb cap altra cultura”. “Així, van haver de ser els catalans els qui s’havien d’adaptar a les noves gents que arribaven; els catalans, els qui van haver d’assimilar la cultura que els altres portaven”.

“És molt difícil fer tornar enrere aquest procés.

Qualsevol solució passa per l’escola. Cal una escola totalment catalana, en la qual tots els nens participin d’una mateixa comunitat; però això sol no és suficient. Ha de tenir una projecció en la vida social: el nen ha de veure la utilitat i la necessitat d’expressar – se en català fora de l’escola. Si no, arribaríem al mateix estat d’abans: el català fóra una llengua «que només serveix per a l’escola». És molt trist veure que una cultura que ha estat colonitzada va quedant reduïda a un fet folklòric, va tornant – se una cultura morta”.

Això ho diu Alfons Robles, el mestre andalús de Balsareny, que acaba dient: “Han estat tres anys de viure a Catalunya. He fet per manera de participar en tota la cultura d’aquest poble, i penso que he arribat a punts d’identificació extraordinaris. I aquest fet mai no m’ha creat la necessitat de deixar de banda la cultura que ja portava; encara, si per cas, me l’ha enriquida. M’agradaria que d’aquí a uns anys, quan torni un dia, em pugui expressar en aquesta llengua meravellosa, com totes les llengües que donen vida a un poble. Adéu – siau!”

A reveure i a reescoltar – te, amic.