Gertrude Bell (Washington, Anglaterra, 1868 – Bagdad, Iraq, 1926), d’una família aristocràtica de la indústria siderúrgica, escriptora, arqueòloga, viatgera incansable, arabista, espia i agent al servei de l’imperi britànic, conservadora –antisufragista– i una dona capaç de trencar tots els motllos morals, de valors i de rol social que l’època victoriana imposava a les dones. Thomas Edward Lawrence, Lawrence d’Aràbia (Tremadog, Gal·les, 1888 – Bovington Camp, Anglaterra, 1935), militar (tinent coronel) i funcionari al servei de l’imperi britànic, viatger infatigable, estudiós dels castells medievals francesos i dels croats al Pròxim Orient (la seva tesi a Oxford el 1910, La influència de les croades en l’arquitectura militar europea fins al final del segle XII), antropòleg, arabista i arqueòleg. En el curs d’una excavació a Mesopotàmia coneix Bell, que exerciria sobre ell una gran influència sobre la visió del Pròxim Orient. El 1914, com ja havia fet uns anys abans, sota l’aparença d’una expedició arqueològica, actualitza amb finalitats militars la cartografia del desert del Nègueb i visita Petra i Aqaba. Bell i Lawrence, tot i que de conviccions diferents, compartien una visió idealitzada de l’àrab, el beduí nòmada, noble i lleial, senyor del desert, tot i que la majoria dels àrabs vivien a les grans ciutats i els seus entorns rurals. Els dos van ser determinants en el disseny que Londres havia fet del Pròxim Orient.

Abans de la Primera Guerra Mundial, les províncies otomanes del sud constituïen un conjunt de regions que es corresponia amb la història de la denominada Gran Síria (Síria, Palestina, Jordània i Líban) i de Mesopotàmia – Babilònia (Iraq), on vivien sobretot àrabs sunnites i, en menor mesura, àrabs xiïtes, drusos, kurds i minories cristianes o d’altres religions (maronites, jueus, armenis, grecs ortodoxos, yazidites…), mentre que els britànics ocupaven Egipte des del 1882 i francesos, italians i espanyols, el Magrib. L’Aràbia també era part de l’Imperi otomà, però a les ciutats santes de la Meca i Medina governava un emir, Hussein bin Ali, membre d’una dinastia que es remuntava al profeta i el desert central interior era objecte de disputa entre les tribus dels Rashid i dels Saud. Londres perseguia dos objectius: connectar per via terrestre l’Imperi britànic d’Egipte i el de l’Índia, i per això calia impedir la consolidació d’una gran potència àrab en una regió que era el bressol de l’escriptura i de la civilització occidental. I, de retruc, impedir la presència d’una potència en ascens com els EUA, que acabarien consolidant la seva influència a l’Aràbia a partir de la dècada dels anys trenta del segle XX quan l’Standard Oil Company of California va començar a extreure petroli a Bahrain i al regne saudita. Pèrsia ja estava sota la influència de Londres des de les primeres concessions petrolieres al capital britànic, el darrer quart del segle XIX, i la creació de l’Anglo – Persian Oil Company, el 1908. La guerra va evidenciar la importància del cru per al desplaçament i l’ús de la maquinària militar i va fer més indispensable que mai controlar els jaciments que es coneixien al sud de l’Iraq i els descoberts recentment a Mossul, que van acabar amb la possibilitat d’un estat kurd en els acords de pau de postguerra.

Per assolir aquests objectius, el 1915, Londres promet a l’emir de la Meca la constitució d’un estat àrab independent si els àrabs es revoltaven contra els otomans amb l’objectiu d’obligar – los a distreure forces dels fronts europeus per traslladar – les a les províncies del sud (aquí, el paper decisiu correspon a Lawrence, que mai va superar haver traït els àrabs); el 1916, signa els acords de Sykes – Picot, pels quals Londres i París es repartien la regió (Iraq, Jordània i Palestina per al Regne Unit, i Síria i el Líban per a França), i el 1917, promet a la comunitat jueva britànica l’establiment d’una llar jueva a Palestina. No cal dir que Londres només estava disposat a complir els Acords de Sykes – Picot, que el 1920 donarien lloc als mandats de França i el Regne Unit, i, subsidiàriament, a facilitar l’emigració jueva a Palestina per contrarestar la població àrab. Així, el Pròxim Orient va ser trossejat en els estats de Síria, el Líban, Jordània –de la qual va ser rei Abdal·là, un dels fills de Hussein–, l’Iraq –de la qual va ser rei Faisal, també fill de Hussein–, més Palestina, que avui comprèn Israel i els territoris palestins ocupats. En el cas de l’Iraq i l’entronització de Faisal, el paper determinant correspon a Bell. El 2014, Estat Islàmic va difondre un vídeo, The end of Sykes – Picot, en què s’esborrava una línia imaginària entre Síria i l’Iraq i s’afirmava que es revertiria Sykes – Picot i sota l’arena reapareixeria la Gran Síria. Dues lectures: Seven Pilars of Wisdom (1926), de T.E. Lawrence, i Mesopotamia (2025), d’Olivier Guez.