Acabo de sortir del cinema de veure Viatge al país dels blancs. He plorat. No de tristesa només, sinó de ràbia, d’impotència i d’humanitat. I, paradoxalment, m’alegro d’haver plorat, perquè aquesta pel·lícula obliga a mirar de cara una realitat que massa sovint preferim ignorar. Coneixem les imatges de les pasteres, sabem que cada any milers de persones moren intentant arribar a les nostres costes. Però una cosa és saber – ho i una altra és sentir – ho. Quan la història és explicada per qui l’ha viscuda, el drama deixa de ser una estadística i es converteix en una vida, en una família, en un somni. El “país dels blancs” representa l’esperança de fugir de la misèria, de la fam o de la guerra. Però, per a molts, aquell somni es transforma en un malson: el mar, la burocràcia, la persecució, la indiferència i una lluita diària per sobreviure amb dignitat. Per això considero que aquesta obra s’hauria de veure obligatòriament en escoles, institucions, i sobretot entre els nostres responsables polítics. Només entenent el patiment real de qui ho arrisca tot podrem debatre sobre immigració amb coneixement, empatia i responsabilitat. Aquesta genial pel·lícula ens recorda que la pitjor frontera no és la que separa continents, sinó la que aixequem quan deixem de mirar els altres com a éssers humans. Potser no podem canviar el món amb una pel·lícula, però sí que podem començar a canviar la nostra mirada, i tota transformació col·lectiva comença, precisament, amb un canvi de mirada. És una carta escrita des de l’emoció però també des de la reflexió. El viatge cap a un somni que, massa sovint, s’acaba convertint en un terrible engany.