El panem et circenses romà encara funciona vint segles després. El mundial de futbol és un gran circ que permet dissimular guerres, ideologies xenòfobes o desigualtats. Per als catalans, el mundial és només un circ més; la vinguda del papa a la Sagrada Família i el Tour de França en són altres, com ho van ser els Jocs Olímpics del 1992. En tots hi ha tres constants que es repeteixen: en primer lloc, sempre hi ha sectors que, davant l’oportunitat de treure’n beneficis, els beneeixen com a positius per a tothom; en segon lloc, són els governs socialistes que, més o menys directament, les patrocinen en moure’s molts milions pel mig; i, en tercer lloc, es duen a terme per donar al món una bona imatge d’Espanya, amb Barcelona i Catalunya ben incrustades a dintre. Per això sempre hi ha hagut –i hi ha– amenaces i repressions de qualsevol missatge o moviment que se’n desmarqui.

Aquesta dèria per l’espanyolització del país també ha tingut conseqüències socials i econòmiques. Durant el franquisme, les onades migratòries provinents d’altres indrets de l’Estat perseguien aquest objectiu; però es van trobar un país que, com a motor industrial, els permetia guanyar – se la vida, i també ells –i, sobretot, els seus fills– van fer possible l’1 – O. No els va sortir bé la jugada.

Però els espanyols hi posen la banya. Les migracions magrebines i de l’Amèrica del Sud –de les menys susceptibles, en general, a una integració plena– han estat apadrinades per l’Estat fins a uns límits no vistos enlloc d’Europa. Una economia, ara centrada en els serveis, amb sous baixos i mínima qualificació fa la resta, amb la connivència d’empresaris que busquen beneficis ràpids. Treballen a diversos nivells, però la gent d’aquest país també és tossuda. Ells ho saben i temen que ara tampoc no se’n surtin. Ni amb la roja.