El govern espanyol ha obert la porta a la regularització extraordinària d’1.174.000 immigrants en situació administrativa irregular. D’aquests, aproximadament 257.602 resideixen a Catalunya. Les xifres impressionen per si soles. No estem parlant d’un col·lectiu reduït ni d’una mesura puntual. Estem davant d’una de les regularitzacions més importants de la història recent d’Espanya, amb unes conseqüències econòmiques, socials i polítiques que encara ningú ha explicat amb prou rigor.

El primer que sorprèn és la normalitat amb què es planteja una decisió d’aquesta magnitud. Es debat sobre els drets dels qui seran regularitzats, però molt poc sobre les obligacions de l’Estat envers els ciutadans que fa anys que contribueixen al sosteniment dels serveis públics.

No es tracta de negar la dignitat de cap persona. Tota persona mereix ser tractada amb respecte. Però una societat democràtica també necessita normes que siguin previsibles i que es compleixin. Si les regles només s’apliquen als qui les respecten mentre els qui les incompleixen acaben obtenint el mateix resultat, la confiança en les institucions es deteriora inevitablement.

Els defensors de la regularització argumenten que aflorarà economia submergida, augmentaran les cotitzacions i es cobriran llocs de treball. És possible que una part d’aquests efectes es produeixi. Però també és legítim preguntar – se quin impacte tindrà sobre un mercat de l’habitatge ja completament tensionat, sobre una sanitat pública saturada, sobre unes escoles que fa anys que reclamen més recursos i sobre uns serveis socials que, en molts municipis, funcionen al límit de la seva capacitat.

Catalunya és un dels territoris que més intensament viurà aquesta realitat. Si més de 257.000 persones passen a formar part del sistema ordinari, és evident que caldran més habitatges, més mestres, més metges, més transport públic i més inversió pública. Però d’això gairebé ningú en parla. Sembla que la decisió administrativa sigui suficient per resoldre problemes que, en realitat, només acaben de començar.

Hi ha, a més, una qüestió que sovint es considera políticament incorrecta. Les regularitzacions massives poden generar un efecte crida. Si l’experiència demostra que cada cert nombre d’anys es produeix una nova regularització extraordinària, és lògic pensar que moltes persones assumiran el risc d’entrar irregularment esperant una futura oportunitat. Negar aquesta possibilitat és ignorar el comportament humà i les lliçons que ofereix la mateixa experiència.

La immigració és una realitat necessària en moltes societats europees. L’envelliment de la població i la manca de treballadors en determinats sectors són evidents. Però precisament per això encara és més necessari disposar d’una política migratòria ordenada, transparent i planificada. Un país ha de decidir quants immigrants pot integrar, en quins sectors els necessita i amb quins recursos compta per garantir una convivència equilibrada.

La solidaritat no és incompatible amb el compliment de la llei. De la mateixa manera que defensar unes fronteres ordenades no converteix ningú en insolidari. Les democràcies funcionen perquè combinen drets amb deures, llibertats amb responsabilitats i generositat amb normes clares.

El sociòleg nord – americà Samuel Huntington advertia que les societats no es debiliten tant pels conflictes externs com per la incapacitat de mantenir unes regles compartides que tots acceptin.