El procés extraordinari de regularització de forasters que es va tancar dimarts passat és com posar una tireta en un ull de poll sense canviar – se de sabates: els beneficis de l’apòsit ens permetran caminar avui però, demà, la durícia ens continuarà recordant que tenim un problema per resoldre. Vet aquí el que ens passa amb la recepció de la immigració. El govern de Pedro Sánchez addueix que aquesta regularització farà més “visible” un col·lectiu de persones que ja són entre nosaltres i que facilitarà la seva incorporació social i laboral a la nostra societat. Oli en un llum, si tot fos tan planer i simple com aquestes paraules donen a entendre, perquè poca gent pot estar en contra d’un propòsit tan filantròpic, excepte els xenòfobs, els racistes i els carcamals conspiranoics. Però la qüestió de fons és més complexa: aquesta regularització és la setena que es produeix amb caràcter extraordinari en els darrers 40 anys, la qual cosa vol dir que cada cinc anys i escaig, de mitjana, es demostra que els procediments ordinaris d’acollida de què disposa l’Estat espanyol són insuficients per fer front al fenomen universal de l’èxode de població que abandona el sud per buscar en el nord millors mitjans de supervivència. Quan no són capaços de solucionar aquestes deficiències cròniques en el sistema d’acollida, ni de regular el nombre ni els terminis d’incorporació en funció de les necessitats i de les capacitats del país, quan no saben evitar que es produeixin tensions socials, guetitzacions i desequilibris poblacionals, discriminacions racials i de gènere, abusos laborals, desigualtats econòmiques i sobrecàrregues dels serveis públics assistencials, les regularitzacions extraordinàries fan tot l’efecte de ser més aviat una coartada moral perquè els governants es puguin treure del cim les culpes per la seva ineficàcia i per les seves contradiccions.