El paisatge humà a les grans ciutats europees és cada vegada més divers, plurinacional i culturalment variat. Segons les dades de l’INE, a Espanya hi ha uns deu milions de persones que han nascut a l’estranger. Els dos milions de sobrevinguts a Catalunya en aquest segle viuen, treballen i sostenen en bona mesura l’economia. S’imaginen si se n’anessin tots en un any? El país col·lapsaria.

La immigració ha condicionat la política a tots els països. El creixement de l’extrema dreta als Estats Units i a Europa té un component racista inqüestionable.

Angela Merkel va obrir les portes a un milió d’estrangers que fugien del convuls Orient i de la guerra de Síria el 2015. Les raons que va esgrimir no van ser morals o solidàries sinó pràctiques. Argumentava que augmentaria la capacitat productiva alemanya i que ajudarien a corregir la corba demogràfica amb índexs de fertilitat en caiguda lliure. Amb aquesta decisió va començar el seu declivi polític i el començament de l’auge de l’extrema dreta (AfD), que avui és la segona força política del país.

L’hostilitat ideològica a l’immigrant ha obert una fractura en les societats democràtiques i ha posat l’emigració en el centre del debat.

En comptes de planejar amb urgència com ens adaptem a la nova situació social, amb llocs de treball, habitatge, oportunitats, educació i sanitat per a tothom, ens dediquem a alimentar la por que suposadament inspiren milions de persones que necessitem però no volem perquè ens fan nosa. És lògic que hi hagi regles imprescindibles per a l’entrada de forans. Però als que són aquí i fa anys que treballen sense papers, amb sous menors, infravalorats socialment, el més intel·ligent i el més humà és regularitzar – los tractant – los amb el respecte i la dignitat que mereixen.

No hi ha races pures ni homes perfectes, com van pretendre els dos totalitarismes d’encuny europeu del segle passat. Comprar el discurs antiimmigratori de l’extrema dreta és un error estratègic que ens condueix a més confrontació i a abandonar l’alternativa de la integració en aquests temps d’indiferència globalitzada. El papa Lleó XIV ho va exposar clarament a Madrid, Barcelona i les Canàries. El seu discurs al Congrés va ser aplaudit per tothom durant set minuts.