L’any 2000 vivien a Catalunya al voltant de 6,2 milions de persones. Enguany, s’acaben de superar els 8,2 milions, després que només el 2025 es tanqués amb un saldo de gairebé 200.000 més, una xifra rècord. Són, doncs, dos milions més d’habitants en tot just un quart de segle, que tensen com mai abans les costures del país: els serveis públics, el territori, els recursos naturals com l’aigua i l’energia, les infraestructures de mobilitat… Amb l’afegitó, a més, del doble repte que suposa que la població nova no procedeix pas del creixement vegetatiu, sinó del migratori. Per una banda, així, es constata un envelliment que s’accentuarà i caldrà entomar els propers anys, ja que tindrà una incidència brutal en els serveis sociosanitaris o les pensions. Per l’altra, és evident el repte d’integrar l’allau de nouvinguts, que a més és de múltiples procedències i per tant d’una gestió més complexa, a la cultura del país en sentit ampli, les seves lleis, la llengua… En definitiva, a tot el que és la “plaça pública”, segons definia el periodista i escriptor Vicenç Villatoro durant la 8a edició de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Manresa celebrada la setmana passada, que va pivotar precisament sobre l’epígraf Població i recursos: un equilibri molt fràgil. “És un debat absolutament pertinent, avui amb el creixement de la població, sobretot fruit de la immigració, els recursos i serveis públics no són suficients”, enfocava, ras i curt, l’alcalde Marc Aloy en l’estrena. “L’entorn metropolità està desbordat, no hi cap més habitatge, així que si el país ha de continuar creixent ho ha de fer en terceres i quartes corones, i això hauria d’anar acompanyat de serveis i infraestructures”, incidia.

“A partir de l’inici del segle XXI el creixement natural queda clavat i només queda el migratori, i ara estem creixent a un ritme mai vist, de 100.000 persones l’any de mitjana”, constatava en la primera taula de debat la demògrafa Mariona Lozano, que hi afegia que avui ja hi ha uns 1,5 milions de catalans nascuts a fora, “i totes les projeccions són que en el futur la xifra fins i tot es dobli”. En paral·lel, es dona un altre fenomen: un 30% de catalanes acabaran el cicle reproductiu sense tenir fills, per un seguit de raons, entre les quals la situació econòmica i residencial, o el mateix canvi en el paper social de la dona, que “ara està més formada fins i tot que l’home i vol desenvolupar carreres professionals d’èxit”. A més, l’experta desmenteix el mite que les estrangeres tinguin més fills –tret de les africanes–, i de fet veu normal associar – ho perquè arriben en edat fèrtil, però recorda que en altres societats amb més trajectòria en immigració els patrons de fecunditat han tendit a convergir. De fet, a Catalunya, fins i tot amb l’aportació de les nouvingudes la xifra d’alumnes de 0 a 7 anys a les aules està baixant. A banda, segons ella es comença a observar un altre fet: si fins ara hi havia una “bretxa de fecunditat” –la majoria de parelles joves declaraven que volien més fills dels que en realitat tenien– ara “s’hi entreveu un canvi de conducta cap a no voler tenir fills”. “Hi ha teories que diuen que estem en un canvi d’era”, avisa.

Lozano compartia reflexions a la taula amb un economista, el professor de la UPF Xavier Cuadras, coautor del recent informe Fènix, que analitza l’evolució econòmica en els últims anys al país i llança algunes alertes de futur. Segons l’expert, un i altre fenomen van íntimament lligats. “La meva tesi és que el model econòmic imperant a Catalunya en els últims 30 anys, la manera com la societat s’ha organitzat per generar renda i riquesa, ha requerit augments grans de població, i per tant és una part important de la causa del creixement”, afirmava. I és que l’ocupació ha crescut al voltant d’un 1,25% anual a Catalunya en aquest temps, taxa que gairebé dobla la de la UE dels 27. És a dir, s’han creat molts llocs de treball, i en ser el creixement natural fins i tot negatiu ha calgut gent de fora per ocupar – los. Avui, així, el 29% dels treballadors a Catalunya ha nascut a l’estranger, dada que dobla la mitjana europea. “Aquesta sol ser població menys formada, ocupa llocs menys qualificats i té condicions laborals més precàries, i tot això condiciona el mercat de treball”, rebla Cuadras.

El problema ve quan, malgrat totes aquestes xifres positives, Catalunya ha perdut posicions en PIB per càpita, ja que el creixement poblacional ha estat més gran que l’econòmic i la productivitat ha caigut. En concret, el PIB per capita va augmentar tot just un 0,43% anual del 2002 al 2024 i es va situar, amb Itàlia i Luxemburg, a la cua europea, on la mitjana va ser 1,15. “Bàsicament l’evolució depèn de la productivitat, que ha crescut més ràpidament a Europa”, destaca Cuadras, que ho atribueix al fet que els nous llocs de treball “no és clar que siguin de qualitat i productius”. Tot plegat crea una concatenació: els recursos públics, i per tant els serveis, no han crescut com caldria per donar cobertura a la nova població, que segons ell té dret “a un mínim de serveis universals”, perquè no han generat prou impostos. “Les vagues a l’educació o la sanitat en són un símptoma, hi ha un problema de recursos i de quina manera es finança”, ressalta. I és que el mateix model ho fa difícil, ja que si les feines creades tenen sous molt baixos, donen lloc a contribucions impositives baixes “i així és complicat finançar aquests serveis”.