El 4 de juliol del 2026, els Estats Units celebraran el 250è aniversari de la seva independència. La data convida a mirar enrere, però sobretot obliga a mirar endavant. Aquell país nascut de tretze colònies britàniques a la costa atlàntica s’ha convertit en la potència que més ha marcat la història contemporània. La seva Constitució, el seu model econòmic, el seu poder militar, les seves universitats, la seva cultura popular i la seva capacitat d’atreure talent han projectat una influència difícil de comparar amb la de qualsevol altre estat modern.

La commemoració, però, arriba en un moment incòmode. Els Estats Units continuen sent el país amb més capacitat militar del món i un centre indiscutible d’innovació, però ja no actuen en un escenari de domini incontestat. L’ascens de la Xina, l’agressivitat internacional de Rússia, la crisi de confiança en les institucions, la polarització política i el debat migratori han obert una pregunta que travessa bona part del debat públic: els Estats Units estan en declivi o simplement estan entrant en una nova etapa del seu poder?

Thomas Schwartz, professor distingit d’història, ciència política i estudis europeus a la Universitat Vanderbilt, a Nashville (Tennessee), situa l’origen de la influència nord – americana en una combinació de factors interns. Vanderbilt és una universitat privada de recerca, una de les més reconegudes del sud dels Estats Units, i Schwartz és especialista en història internacional i política exterior.

Segons ell, la font més important del poder dels Estats Units ha estat “la creació reeixida d’un govern democràtic estable sota l’imperi de la llei”, capaç d’alimentar una economia privada pròspera, un sistema educatiu orientat a la innovació tecnològica, una població diversa i una cultura popular amb projecció global. La seva síntesi apunta al cor del model nord – americà: institucions, mercat, universitats, immigració i cultura.

Aquest és el fil conductor dels darrers dos segles i mig. Els Estats Units van néixer com un experiment republicà en un món dominat per imperis i monarquies. La Declaració d’Independència de 1776 i la Constitució de 1787 no van resoldre totes les contradiccions del nou país, especialment l’esclavitud, però van crear una arquitectura institucional prou flexible per sobreviure a guerres, crisis, expansions territorials i transformacions socials profundes.

Durant el segle XIX, el país va créixer cap a l’oest, va multiplicar el seu territori i es va convertir en una potència industrial. Aquella expansió també va tenir una cara violenta: expulsió de pobles indígenes, esclavitud, guerra amb Mèxic i una guerra civil que va estar a punt de destruir la Unió. La victòria del nord el 1865 va posar fi legalment a l’esclavitud, però no a la desigualtat racial ni a les tensions sobre el sentit de la nació.

El segle XX va consolidar l’ascens definitiu. Les dues guerres mundials van deixar Europa devastada i van situar Washington al centre del sistema internacional. Després del 1945, els Estats Units van liderar la reconstrucció occidental, van impulsar institucions com l’OTAN, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, i van bastir un ordre liberal basat en aliances, comerç i presència militar global.

Durant la guerra freda, el país va competir amb la Unió Soviètica no només amb armes, sinó també amb relats. Els Estats Units es presentaven com el model de llibertat, consum, prosperitat i iniciativa individual. Hollywood, el jazz, el rock, la televisió, les grans marques, les universitats i, més tard, Silicon Valley, van convertir el poder nord – americà en alguna cosa més que poder militar. Era també poder d’atracció.

La immigració ha estat una de les claus d’aquesta història. Els Estats Units són un país fet per successives onades migratòries. Irlandesos, italians, alemanys, jueus de l’Europa de l’est, xinesos, mexicans, filipins, vietnamites, indis, salvadorencs i moltes altres comunitats han contribuït a construir – ne l’economia, la cultura i la identitat. A diferència de molts estats europeus, la identitat nord – americana no s’ha basat mai del tot en una sola llengua, una sola religió o un origen comú, sinó en una promesa compartida d’oportunitat.

Schwartz ho resumeix amb una idea central: uns Estats Units oberts, que abracen els immigrants i el canvi, exerceixen una atracció poderosa sobre el món. Però afegeix una advertència: aquesta força “pot estar esvaint – se” en el moment actual. La frase toca una de les grans contradiccions del país. La immigració ha estat essencial per al seu creixement, però s’ha convertit en un dels debats més tensos de la política contemporània.

Les dades mostren fins a quin punt la immigració continua vinculada a la innovació. La National Foundation for American Policy ha calculat que més de la meitat de les empreses emergents dels Estats Units valorades en més de mil milions de dòlars van ser fundades per immigrants. És una dada que reforça una idea històrica: el talent arribat de fora no ha estat un element secundari, sinó una part estructural del dinamisme nord – americà.

La pregunta és si aquest dinamisme serà suficient per sostenir el lideratge del país en un sistema internacional més competitiu. L’informe Global Trends 2040, del National Intelligence Council, descriu un món més fragmentat, amb pressions demogràfiques, tecnològiques, econòmiques i mediambientals que faran més difícil qualsevol hegemonia estable. Ja no és el món unipolar dels anys noranta, quan la desaparició de la Unió Soviètica va deixar els Estats Units sense rival equivalent.

Avui la Xina és el gran desafiament. Pequín competeix amb Washington en indústria, intel·ligència artificial, comerç i influència diplomàtica. Rússia ha tornat a situar la confrontació amb Occident al centre de la seguretat europea. Per això Schwartz adverteix que els EUA ja no poden actuar com si el seu poder no tingués límits.

“Els EUA encara són el país militarment més poderós del món, l’únic amb un abast global real”, afirma. Però matisa que, en l’àmbit econòmic i tecnològic, ja no són tan predominants com abans i han de reconèixer la competència de la Xina. També destaca que les divisions polítiques internes limiten la seva capacitat d’actuar al món.

Aquest és potser el gran canvi del 250è aniversari. El principal repte dels Estats Units no és només exterior. És intern. La polarització entre republicans i demòcrates condiciona la política exterior, bloqueja acords al Congrés i erosiona la confiança en les institucions. Diversos estudis del Pew Research Center han documentat durant els darrers anys l’augment de la distància ideològica i emocional entre els dos grans camps polítics.

La divisió ja no és només sobre impostos o despesa pública. També afecta la identitat nacional, la immigració, els drets socials, les armes i la política exterior. L’assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021 va deixar exposada una fractura que encara projecta ombra sobre la democràcia del país.