“Salvem la raça blanca! Salvem la raça blanca!” L’eslògan que ressonava, a crits, a l’interior de la segona cimera per a la remigració —la teoria d’inspiració neonazi que proposa deportacions de massa per origen ètnic—, no deixa gaire espai a la imaginació. Les salutacions nazifeixistes amb el braç alçat i els estendards vermells que presidien l’escenari, amb una creu militar dins un cercle blanc imitant l’estètica nazi, tampoc. Això sí, a la premsa, l’eslògan es va distribuir passat per la màquina d’escriure eufemismes: “Salvem la identitat blanca d’Europa”, hi deien. Després de l’èxit de la primera edició de l’any passat al nord d’Itàlia, la cimera de la remigració d’enguany es va fer a Figueira da Foz, a Portugal, aquest 30 de maig. Entre el mig miler d’assistents hi havia representants dels principals partits de l’extrema dreta europea, des d’Alternativa per Alemaya (AfD) a Vox, així com activistes ultradretans europeus i de la galàxia MAGA del trumpisme estatunidenc.

Una de les atraccions de la cimera va ser la presència de Greg Bovino, l’excap de l’ICE famós per fer ostentació de la crueltat i vestir amb roba que evocava els oficials de les SS. Els qui van pagar entrada (dels 150 als 325 euros) van poder – lo sentir dir que el general nazi Erwin Rommel és “una inspiració” per a ell pel que fa als mètodes per frenar “els estrangers il·legals que destrueixen la cultura europea”. Bovino és besnet de Michele, un miner calabrès que va emigrar sense documents als EUA el 1909, una època en què els immigrants italians eren considerats per molts estatunidencs poc intel·ligents i propensos al crim, especialment a les agressions sexuals. És a dir, se’ls acusava de ser un perill per a les dones.

Aquest va ser (substituint immigrant italià per immigrant a seques), l’argument d’una altra de les ponents, la jove activista ultradretana neerlandesa Eva Vlaardingerbroek, que sosté que “la immigració massiva està violant i assassinant la raça blanca” o que “les dones blanques europees no se senten segures a prop d’homes que no son blancs i europeus”. Vlaardingerbroek, a qui el Regne Unit ha vetat l’entrada pels seus discursos d’odi racial, considera que “els homes blancs són el col·lectiu més oprimit de la història moderna”, i és una de les representants del que amb més propietat podríem anomenar “feminazisme”: la instrumentalització d’arguments del feminisme, com la protecció de les dones de la violència dels homes, posats al servei del supremacisme blanc. Per aquestes activistes, la violència contra les dones “és sempre importada”, només l’exerceixen els immigrants i, per això, és l’única que denuncien. Una mentida, és clar, ja que la majoria d’agressions per violència de gènere la protagonitzen persones properes a la víctima.

El problema principal que té l’extrema dreta arreu del món és el vot de les dones. Si l’onada reaccionària no ens ha engolit del tot és, en bona part, gràcies a les dones i, en particular, les més joves. L’organitzador de la cimera de la remigració a Portugal, Afonso Gonçalves, com tants d’altres ho reconeix sense embuts. El líder del grup ultradretà Reconquista assegura que les dones no haurien de tenir dret de vot, ja que “el rol de la dona a la societat hauria de ser exclusivament familiar i reproductiu”.

Com que encara no tenen prou poder per prohibir el vot femení han optat per intentar pescar – lo. Col·loquen dones en llocs visibles i potencien grups pseudofeministes que, amb l’excusa de denunciar la violència contra les dones, promouen ideologia reaccionària i racista. És el cas del grup Némesis, nascut a França i en fase d’expansió a Itàlia i l’Estat espanyol, que basa la seva estratègia a irrompre a manifestacions feministes o d’esquerres escortades per goril·les de gimnàs neonazis per provocar i penjar – ho a xarxes. O les alemanyes Lukreta, organització satèl·lit d’AfD que “lluita per la seguretat de les dones blanques” mentre adoctrina les joves a Instagram sobre com s’haurien de vestir i pentinar, ben femenines, el “dia de la gran remigració”.

Brodant el paper de les esposes de Gilead d’El Conte de la Serventa de Margaret Atwood, les líders de Némesis i de Lukreta van participar amb orgull en la cimera dels qui voldrien desposseir – les dels drets més fonamentals, inclòs el dret de vot. Que no sigui que, com suggeria Bell Hooks, estiguin mesurant el propi valor i el propi poder personal per la seva capacitat d’oprimir els altres.