Al llibre Israel el 1957, Josep Pla ens explica el viatge que va fer a aquest país i del qual fa una descripció exhaustiva. Israel va ser un estat construït del no res en poques dècades, i un dels punts que destaca Pla és la planificació en habitatge: el govern israelià sabia en tot moment quants immigrants anaven arribant als ports del país i preveia on anirien a viure. La immigració i l’habitatge formen part de les polítiques que tot govern responsable ha de planificar perquè un país rutlli bé, però la sensació que tenim molts ciutadans és que a Catalunya i a Espanya no hi ha hagut cap planificació i ens trobem en una improvisació constant.

Observem les polítiques d’immigració de diferents països. Austràlia té una de les polítiques més estructurades, funciona amb un sistema de punts en el qual es valora l’edat, el nivell d’estudis, el domini de l’anglès i la professió. Es dona prioritat a enginyers i sanitaris, però també a persones que vulguin treballar en granges, i hi ha controls fronterers estrictes. Un segon exemple podria ser el Canadà, que té més acceptació d’immigrants per l’objectiu del govern de produir un creixement demogràfic. Tot i així tenen un sistema de punts semblant a l’australià, però més flexible, i tenen programes en els quals cada província pot seleccionar immigrants segons les seves necessitats. El Japó, un altre model, és força restrictiu. Hi ha poca immigració permanent, l’obtenció de residència definitiva és difícil i és limitada a treballadors estrangers en sectors amb escassedat de mà d’obra. No crec que vostès pensin que Austràlia, Canadà o Japó són països feixistes pel control governamental de la immigració, però plantejar aquests models aquí és molt difícil pel discurs de partits polítics i mitjans de comunicació que afirmen que plantejar – ho és “d’extrema dreta”. I Espanya és l’únic país d’Europa que empadrona persones que hi han entrat il·legalment, com explicà el professor Josep Sala en una entrevista a El Punt Avui el 21 de febrer passat.

En els darrers 25 anys, Catalunya ha rebut dos milions de persones, i és clar que necessitem treballadors per la baixa natalitat que tenim, però, algú ha calculat quina capacitat d’acollida tenim? S’ha previst si hi havia prou habitatge al mercat? S’ha previst si la sanitat i educació estaven dimensionades per a aquest augment de població? Ara ens trobem amb uns serveis públics saturats, amb una escassedat d’habitatge que tensa la societat i a més estem en un país on els tràmits per construir pisos s’eternitzen, les polítiques de lloguer estan dissenyades per anar contra els propietaris i les mesures intervencionistes que vol impulsar la Generalitat només ho empitjoraran. El Cercle d’Economia es va pronunciar recentment sobre aquest tema d’aquesta manera: “Amb una perspectiva de benestar col·lectiu, l’aposta hauria de ser clara per un model més intensiu en productivitat, amb una immigració més moderada en volum, més ordenada i alineada amb les necessitats i les capacitats reals del país.”

En aquest greu conflicte, alguns ja han pres partit: la culpa de la situació la donen als propietaris, qualificats d’especuladors, i als turistes; una explicació fàcil, pròpia d’aquells que no volen afrontar la realitat. I la problemàtica no té res a veure amb el racisme, ja que tant africans com australians són immigrants. Catalunya sempre ha estat terra d’acollida, però si no es planifiquen la immigració i l’habitatge, com fan actualment la majoria de països, anem cap al caos i el col·lapse social