A finals de maig, el dia 29, va morir Edgar Morin, que va tenir una llarga vida (nascut el 1921, hauria complert 105 anys el 8 de juliol) durant bona part de la qual va pensar sobre la complexitat humana i del món en els temps en què hi va ser. El cas és que, arran del traspàs de Morin, un amic em va enviar un article que, publicat el 13 de juny del 2002 en aquest diari quan s’anomenava El Punt, vaig escriure recollint – hi algunes idees que el pensador francès va exposar en una roda de premsa amb motiu de la seva presència a la Universitat de Girona com a professor convidat de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, que aleshores dirigia Josep Maria Terricabras. El titular de l’article reprodueix aquesta afirmació d’Edgar Morin: “Respecte a la xenofòbia, la situació no és d’alarma, però sí de vigilància”. Suposo que me’l va enviar perquè, passats vint – i – quatre anys, la situació és alarmant.

Vaig donar per fet que el meu amic havia trobat l’article a la premsa digitalitzada dins del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. Com que recordava que, durant la seva estada a Girona, Morin va presentar al Cinema Truffaut Andrei Rublev (1966), pel·lícula triada per ell mateix, vaig pensar que potser havia escrit una crònica sobre l’acte i vaig realitzar una cerca al mateix servei. Sí, la vaig escriure explicant – hi que el pensador va dir que el film de Tarkovski confronta la sensibilitat d’un artista (el pintor d’icones Andrei Rublev) amb l’horror del món on va viure: la Rússia devastada pels conflictes de poder de la primera meitat del segle XV. De fet, tot artista, tota persona, s’enfronta als horrors del món que li toca viure. També vaig deixar constància del fet que Morin, que es definia com un cinèfil fins arribar a la cinefagia, va dir: “Al cinema som a l’obscuritat, en un estadi semihipnòtic, però conservem la lucidesa que ens fa reconèixer que ens trobem davant una ficció que no és la realitat. Potser som més lúcids al cinema que a la vida real. I fins millors persones: quan veiem Charlot, hi simpatitzem. Després, al carrer, veiem un rodamon i el mirem amb indiferència i potser fins amb menyspreu.” Fa vint – i – quatre anys va esbossar al Truffaut una idea que travessa el seu assaig Le cinéma ou l’homme imaginaire, publicat el 1957. Passat el temps, què en resta, d’aquesta experiència amb el cinema? Potser alguna cosa.

Encara vaig trobar un altre article que vaig escriure en relació amb l’estada d’Edgar Morin a Girona per impartir – hi el curs Pensament complex i ètic. Fa referència a la seva lliçó inaugural, en què va afirmar: “Tot és tan complex que s’ha de treballar molt per actuar èticament sense tenir, a més, la certesa de no equivocar – nos.” Morin tenia present que les conseqüències de les accions són imprevisibles: “Així, doncs, no ens podem deslliurar de la incertesa, però tampoc no podem renunciar a l’acció ètica, de manera que estem condemnats a arriscar – nos.” També va parlar de les “il·lusions ètiques”, que poden menar a accions amb efectes contradictoris, exemplificant – ho amb “l’esperança en el comunisme”: “Molts van creure que treballaven per l’emancipació de la humanitat sense adonar – se que ho feien per la seva esclavitud.” Ell mateix va ser militant comunista en vincular – se a la Resistència francesa al nazisme, però va ser exclòs del PCF per haver criticat l’estalinisme. Morin va remarcar que el seu pensament està lligat a la seva experiència vital. D’aquí, patint l’exclusió com a jueu, va fugir de la intolerància i dels maniqueismes fins en l’època de la Resistència: “Molts companys criminalitzaven tots els alemanys mentre jo pensava que no es podia lluitar contra el nazisme amb una altra forma de racisme.”

M’he retrobat amb aquests pensaments de Morin en un moment en què em sento perplexa, també indignada, davant el fet que l’organització del Festival de Cinema de Marsella, que se celebrarà al juliol, ha anul·lat la presència del cineasta israelià Nadav Lapid com a membre del jurat a causa de les pressions i intimidacions rebudes. No ho puc entendre. Exiliat a França, no sé si hi pot haver ningú més crític amb l’esdevenir de l’Estat d’Israel i amb el govern de Netanyahu (compresa la criminalitat contra els palestins a Gaza) que Lapid. Ho reflecteixen els seus films, les seves declaracions i accions. Només afegir – hi que Miki Zohar, ministre de Cultura israelià, ha celebrat el boicot considerant – ho una prova de l’antisemitisme.