L’any 1814, el poeta rus Ivan Krilov, conegut també per les seves faules, en va escriure una que explicava la història d’un visitant d’un museu. Era tan meticulós observant els petits detalls de l’exposició que, en sortir, quan li van preguntar si havia vist l’elefant que presidia la sala, va respondre que no. No l’havia vist.

Aquesta metàfora s’utilitza sovint per explicar que, moltes vegades, allò que és més evident no ho veiem o no ho volem veure, ja sigui per defugir un gran problema o per evitar un enfrontament incòmode. La psicologia política moderna, però, hi afegiria un matís: avui no es tracta tant de no veure l’elefant, sinó de negar – ne l’existència o minimitzar – la, criticant severament qui gosa assenyalar – lo.

La immigració descontrolada i la inseguretat són dues qüestions sobre les quals pocs s’atreveixen a parlar amb franquesa i a proposar solucions. La majoria dels esforços es dediquen a desacreditar aquells que en parlen i a negar els efectes indesitjats d’uns fenòmens que, a través dels fets quotidians, es manifesten amb una evidència creixent. Cada dia hi ha episodis que alimenten la percepció que existeix un problema social, econòmic i de seguretat que cal afrontar. I, precisament perquè aquesta realitat es viu al carrer amb una intensitat cada vegada més gran, és urgent que els responsables polítics adoptin mesures per reconduir una situació que molts ciutadans perceben com a desbocada. Negar l’existència de l’elefant sembla la pitjor estratègia possible.

Aquesta setmana, que segurament ha estat una de les que ha comptat amb més presència policial als carrers a causa de la visita del sant pare, s’ha produït un fet especialment greu: davant mateix d’una comissaria, a plena llum del dia i amb la cara descoberta, un sicari va assassinar d’un tret al cap una altra persona. Tot apunta que es tractaria d’un episodi relacionat amb guerres entre màfies estrangeres. De fet, en poc més d’un mes, tres assassinats amb característiques similars s’han produït als carrers de Barcelona.

Aquests fets han obligat l’alcalde Jaume Collboni i el president Salvador Illa a plantejar públicament un enduriment de les penes. Són mesures que feia temps que reclamaven l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, i l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Potser és així com alguns comencen a distingir, finalment, el perfil de l’elefant que fins ara negaven?

El sociòleg italià Alberto Melucci va teoritzar sobre allò que coneixem com a moviments socials subterranis: corrents que actuen de manera discreta i que no necessàriament són il·legals, però que, quan es presenta l’oportunitat adequada, emergeixen a l’espai públic articulades a través de xarxes informals de relació i complicitat. Diversos autors han destacat que molts processos de canvi social neixen precisament en aquests espais menys visibles.

Hi ha petits indicis que permeten detectar aquesta tendència si s’observa amb prou atenció. L’incident protagonitzat pel cor de la Sagrada Família durant la cloenda de l’acte del 10 de juny, i la resposta de les autoritats, és un exemple més d’aquests moviments socials subterranis.

També el tracte de menyspreu que reben els catalans per la qualitat dels serveis de les diferents administracions alimenta un corrent subterrani que porta molts ciutadans a pensar que només amb la gestió pròpia dels recursos i dels serveis seria possible iniciar un procés real de recuperació i millora. La societat continua suportant deficiències que, sovint, semblen anar més enllà del que seria raonablement acceptable. Però convé no menystenir aquests corrents de fons. Els moviments socials subterranis, quan troben les circumstàncies adequades, poden esdevenir motors de transformació i de canvi polític.